Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Enric Miquel

Miraré de descriure el darrers 24 anys de la meva vida des del punt de vista de la lluita contra el limfoma, tot sigui de pas, força distreta.

Per posar en situació, en aquell moment, tenia 31 anys, casat i pare d’un noiet de 1 any i escaig. Practicant de ciclisme de muntanya, de jove corredor federat, poc fumador (1 o 2 cigarrets diaris) i bevedor sols el cap de setmana i poca cosa. 1,75mts i 75kg de pes, es podria considerar que no estava en mala forma.

Any 1995. Em trobo un bonyet a la parpella superior esquerra, de la mida d’un granet de sorra. El primer que penses es que t’està a punt de sortir un mussol, però passen els dies i no varia. Així que demano hora i vaig a la mútua, en aquell temps l’Aliança, per a un Oftalmòleg. Durant la visita, el metge diu que, amb tota probabilitat serà un quist de greix però, per estar-ne segurs demana un TAC. Un cop fet i en segona visita, em confirma la seva primera impressió.

Quin descans! Cap a casa!

Aquell mateix any, per causes familiars, tinc una temporada de nervis i el bonyet comença a créixer, fins agafar la mida d’un gra d’arròs. Segona visita a l’Oftalmòleg, que insisteix amb el diagnòstic ofereix operar i treure o esperar.

No molesta, doncs esperem.

6 mesos desprès tinc l’ull esquerra pràcticament tancat.

Ja som a finals del 96. Nova visita a l’Oftalmòleg, que demana un nou TAC. En arrivar a la sala del TAC, el radiòleg em pregunta què hi faig un altre cop allà, que ja li havia dit al doctor que era un tumor. Un cop tenim el resultat de la Tomografia, l’Oftalmòleg insisteix en el quist i em donen hora per la UCSI per fer l’extracció. Un cop a quirófan, amb anestèsia local (que no explicarè cóm es fa, per si hi ha algù sensible), escolto al lumbreres dient, “anda, si tiene raíces, entonces no es un quiste, es un tumor. Saca un cacho para analizar”. Olé tú com et quedes.

Passats 15 dies, nova visita, on em diuen que es un tumor maligne i que m’haig de visitar amb el Dr. B. De Hemato-Onco. Aquesta la va ser la primera visita que feia acompanyat, de la meva parella, i vàrem sortir tremolant, un tumor maligne al cap. Ja està, som a al cap del carrer.

Dies desprès, visita amb el Dr. B. D’Hemato-Onco. Simplement ens informa de les proves que m’haig de fer per saber amb què ens estem enfrontant.

Nou TAC, Ressonància, extracció de cresta i extracció de moll del os, a més d’analítica completa, amb una cosa que no sabia que teníem, els lactats.

Abans de la següent visita, a la sala d’espera, la meva parella i jo estàvem tremolant de por per quin seria el diagnòstic. Un cop al despatx, la primera pregunta que vaig fer, Dr., Quant em queda? Resposta: “Jode, però no mata”.  Buffff!!!

Diagnòstic: 36 tumors entre cap, tòrax i abdomen del tipus Limfoma B de Malt. Mots que sonen a xinès la primera vegada, i que acaben essent el teu tercer cognom.

Tractament: quimioteràpia del tipus Chop. Inici, al sortir del despatx, directe a HDD a demanar hora i començar l’endemà.

I així vàrem començar. A la primera, un cop acabat, me’n vaig anar a la feina, on van començar les arcades, però vaig aguantar. Entre la 1a i 2a van passar el HDD al Sagrat cor i em van canviar el Dr B. per la Dra. M.

A partir d’aquí, m’injectaven un dijous durant 2 hores, quan havia de durar 4 o 5, marxava cap a casa en moto, amb el temps calculat per ficar-me al llit, a fosques, acompanyat d’una ampolla de refresc de cola, per calmar l’estómac i una bacineta per recollir efluvis.

El cap de setmana posterior a la 3a presa, vaig agafar un refredat i es va manifestar diumenge, tot just al tornar de la sortida en bici, mentre estàvem esmorzant els companys i jo. Vaig notar picor al cap i, en gratar-me, vaig retirar la ma plena de cabells. Vaig agafar-me un feix i el vaig retirar del cap sense cap esforç. Arribat a casa, vaig veure que allò era imparable, així que ho vaig accelerar. Vaig passar la “moto” i desprès em vaig afaitar el cap.

En quant a la forma física, notava una continua davallada. Tant es així que, desprès de la 5a presa, vaig perdre els sentits en una pujada en bici per dins el bosc. I a la 6a ja no vaig poder sortir. I quan es va assabentar la Dra. M., em veure una bronca de les bones. Sembla que no hauria d’haver pogut fer exercici a partir de la 2a.

A partir d’aquí, vida fàcil i revisió cada 6 mesos.  Als 2 anys i mig, el lactat que es posa disparat. Ja hi tornem!!! Llavors es quan em deriven al Clínic, com a bitxo rar, donat que, segons em diuen, aquest tipus de tumors són més habituals en gent gran que en gent de la meva edat.

Al Clínic em fan pacient de la Dra. MR, que em fa més o menys les mateixes proves i troben 6 “okupes” entre tòrax i abdomen.

Es en aquell moment que em proposen entrar en I+D, per provar nous tractaments. Jo encantat de la vida, mentre no hagi de fer un altre Chop, el que sigui. El tractament que proposen es amb un producte que es diu Rituximab, i sembla que ataca sols les cèl·lules afectades, amb poca o ninguna incidència a la resta del cos.

Les sessions són de sis hores la primera i 4 la resta, d’un total de 4 sessions. Durant la primera passes tota una grip i surts baldat, però comparat amb el Chop, un passeig. A més, afecta poc a la forma física i em permet fer les tres sortides setmanals en bici. Apareix, això sí, una certa predisposició al vòmit, sobretot quan estàs fent esforç o quan et refredes, però es suporta bé.

I tornem a les revisions periòdiques, cada sis mesos. Tres anys i mig desprès, els resultats de l’analítica donen l’alarma. Aquest cop “sols” son tres tumors al pit. Es demana biopsiar un dels tumors per tal de comprovar que son del mateix tipus que fins ara. Reees, un pichasitoo. Va resultar que el tumor estava massa prop del cor i, quan ja havien entrat amb l’endoscòpia, es van fer enrere, van fer un tall seguint les costelles i van obrir la “persiana” per tal de ficar la ma i treure un trosset. Allò que havia de ser entrar i sortir, ha estat la meva única baixa laboral de la meva vida. (Cal aclarir que, amb sis quimios durant 21 anys,  6 operacions i multitud de proves, sols he tingut una baixa laboral).

Aquest cop també em van oferir de participar en un altre estudi d’un nou medicament, aquest cop es deia Velcade. Son sessions curtes, de només 1 hora, però 6 sèries de 6 sessions, amb un total de 36 en un termini total de 4 mesos. El més empipador d’aquest tractament va ser que, abans de cada presa s’havia de fer una analítica, esperar el resultat i, depenent d’aquest, preparar la dosi. Així que ja em tens anant a primera hora al HDD, punxada, via, extracció de sang, protecció i malla elàstica i a treballar fins rebre la trucada i anar a rebre el “biberó”. El més divertit era que, com a cap d’obra, de vegades em coincidia amb visita d’obra i, al ser estiu, es veia la malla, la gasa i la via. Les cares dels altres tècnics era un poema. A part que duia els braços que semblava un ionqui.

Aquest tractament era més agressiu que l’anterior. Així i tot, ni comparació amb el primer. Desgastava més la forma física que el segon, i el tema dels vòmits era una mica més accentuat, però era factible anar amb la bici, totes les sortides previstes, encara que a un ritme més suau.

Dos anys desprès, es van reproduir els tumors, amb la qual cosa es va comprovar que, aquest tractament, no era prou efectiu per aquest tipus de tumors.

Es va decidir tornar al Rituximab. Amb aquest tractament m’han fet tres quimios més. Desprès de tant de temps, de passar per tants HDD, per tantes mans que et punxen i de tants “col·legues” de cadira, veus l’ambient real que es respira en aquests espais. La diferència entre la gent que comença, atemorits, silenciosos i amb un punt d’abatiment, i els que, com jo, portem molt de temps, traient ferro sempre que es pot, xarrant, saludant infermeres que quasi són de la família, fent broma de la dificultat de trobar vena, etc. També es distingeixen els acompanyants del pacient en aquestes categories. Els nous estan molt pendents de les reaccions del pacient, parlant amb frases curtes i grans espais de temps entre frases. Els reincidents acostumen a xerrar més amb el pacient, o comentant revistes, fent que el temps passi més de pressa. Per la meva banda, jo he anat sempre sòl, fins i tot a les proves i a les biòpsies. Porto els meus caramels, el portàtil amb pel·lícules o sèries i deixo córrer el temps, o em faig una becaina, que les cadires són molt còmodes.

En aquests moments, estic en període entre revisions i ja fa més de cinc anys des de la darrera visita al HDD.

Segueixo fent bicicleta de muntanya. Però, a partir de la 4a quimioteràpia, vaig començar a patir rampes a les cames, provocades per una retracció dels terminals nerviosos dels muscles, que no informen de la manca d’alimentació d’aquests. Un efecte secundari de tants tractaments. Per això he acabat fent servir bicicleta elèctrica. Ara les rampes es manifesten a qualsevol part del cos i en qualsevol moment.

Considero un preu petit dins el bon estat general, més quan penso el mal tràngol passat al començament, i molt més pensant en altres pacients que no han tingut tanta sort com jo.

Enric Miquel

Pàgina web actualitzada 16/12/2019 15:17:28