L'Esteban actualment

"La meva història comença un dia com un altre qualsevol, un dia que decideixo que vull ésser militar i faig oposicions per ésser militar de carrera, concretament dins l'armada. Quan tenia 19 anyets, vaig marxar de casa essent fill únic. Vaig trencar l'ànima a la meva mare, com us podeu imaginar, però vaig aconseguir aprovar l‘oposició. La part trista de tot això és que amb 21 anys em vaig trobar a les costes de Iugoslàvia, en una guerra tan cruel que molts vam haver de presenciar en primera persona. Després vaig seguir estudiant i ascendint, de manera que vaig aconseguir que m'enviessin a estudiar el sistema d'armes AEGIS als Estats Units, que, resumint, d'això es tractava la meva feina. L'últim conflicte en què vaig estar present, va ser a l'Iraq, l'any 2005, i després d'això, vaig tornar a casa amb la il·lusió de poder fer una nova vida a Espanya, però les coses es van complicar.

Durant el mes d'agost de 2007, la meva dona em va abandonar, es va emportar els meus fills i em va deixar sol. El mes de novembre d'aquell mateix any, a primera hora del matí mentre m'estava dutxant, em vaig desmaiar i vaig perdre el coneixement durant uns minuts. Quan vaig aconseguir tenir les forces suficients per sortir de la dutxa, em vaig adonar que tenia un fort cop al cap i estava sagnant, així que em vaig vestir i em vaig anar d'urgències a l'Hospital del Ferrol. En aquest petit hospital no hi havia personal qualificat per donar-me una explicació raonable del que m'havia passat i van decidir traslladar-me a un hospital de més entitat a La Corunya. Em van fer una anàlisi de sang i una doctora, molt dolça i entristida, em va donar la notícia que tenia leucèmia limfoblàstica aguda amb cromosoma Phildalphia positiu. Després de fer-me una punció a l'esquena, em vaig quedar quasi sense plaquetes i vaig estar tres hores dins la UCI, ja que no aconseguien que deixés de sagnar per la mateixa esquena, però, a la fi, es va aconseguir.

Mentrestant, els meus pares, que vivien a Màlaga, viatjaven a La Corunya per veure'm. Vam intentar localitzar la meva exdona durant una setmana, però mai va contestar les meves trucades, encara que li deixàvem missatges dient-li que es tractava d'una noticia greu. A la fi, un amic va trucar-li, i com que ella no coneixia el seu mòbil, va respondre la trucada. Com que els meus fills eren a Vigo, vaig decidir juntament amb la meva doctora que em traslladessin allà per lluitar contra la malaltia i poder estar amb ells, però la meva ex no volia portar-me'ls per veure'ls i vaig decidir, amb els meus pares (que en cap moment em van deixar sol), traslladar-me a Màlaga, on vivien ells.

Aquí s'obre un nou capítol a la meva vida i un nou camp de batalla, ja que vaig estar 3 mesos amb quimioteràpia, lluitant fins a tenir la medul·la condicionada pel trasplantament, amb una plantilla de metges que, quan parlo amb ells, m'emociono moltíssim. I un grup d'infermeres..., quina estima, quina paciència, quina calor humana.... Gràcies a això, vaig poder continuar lluitant i arribar a una cambra incomunicada per trasplantar-me un cordó umbilical. Sobretot, gràcies a la vostra Fundació per tot el que feu, que no és poc. Vaig sortir del trasplantament amb alguns problemes, però més o menys bé, que és el que realment importa.

Per tenir la meva ment ocupada i una nova il·lusió, em vaig matricular a la Universitat de Màlaga, per estudiar-hi criminologia. Vaig aconseguir treure'm el primer curs amb una nota mitjana de notable i això em va motivar moltíssim. En aquell moment vaig conèixer la dona de la meva vida, la que m'ha estat donant suport tot aquest temps quan no em quedaven forces per lluitar, havent de deixar de nou la Universitat, tot i haver-me ja matriculat al segon curs. Em vaig afrontar de nou a un segon trasplantament el juny d'aquest any, del qual he sortit genial i segueixo lluitant, encara que els corticoides que m'han hagut de donar m'han provocat una necrosi en ambdós malucs. La dreta ja me l'han operada i m'han posat una pròtesi que s'ha adaptat a mi sense problemes. Ara falta operar-me de l'esquerra, que suposo que ho faré abans que finalitzi l'any.

Amb tot el que ha passat, només vull dir-vos que s'ha de continuar lluitant, que la vida és massa bonica per perdre-se-la i que els meus plans, simplement, són seguir vivint en pau, estar amb els meus éssers estimats i finalitzar la meva carrera de criminologia.

Una salutació a tothom i ànims!"

Esteban

En nombre de Esteban, hazte socio de la curación de la leucemia y las demás hemopatías malignas AQUÍ, nos ayudarás a continuar investigando para que, algún día, estas enfermedades sean 100% curables. Con muy poco puedes hacer mucho. ¡Gracias!

Infórmate sobre la donación de médula ósea, AQUÍ