Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Fabricio

"La meva vida passava de manera molt tranquil·la. Amb 26 anys em trobava estudiant a la universitat, duia una bona vida, practicava esport, conservava un bon estat atlètic... Res feia suposar que alguna malaltia es podria estar coent al meu interior.

Fabricio, expacient de Limfoma de Hodgkin

Aquesta tranquil·litat va durar poc doncs, en un estudi de rutina, em van realitzar unes radiografies de tòrax i en elles s'observava una lesió en un dels pulmons. Vam començar, llavors, una sèrie d'estudis amb la intenció de determinar l'origen d'aquella lesió. Malauradament, després d'infructuosos estudis, no podíem calmar la inquietud que ens envaïa. Què seria allò que havia aparegut? Vam decidir en aquells dies suposar que es tractava d'alguna lesió antiga i que el que es veia era una indefensa cicatriu però, per a estar més tranquils, un cop l'any realitzaríem un examen. Durant un parell d'anys, repetides radiografies no manifestaven cap canvi substancial i les anàlisis de sang eren relativament normals, encara que algun que altre valor expressava algun comportament estrany: alguna infecció al queixal, algun que altre refredat... Sota aquestes simples excuses intentava quedar-me tranquil i pensar que tot estava en bones condicions.

Fins que novament la història es repetia: una altra maleïda lesió s'observava novament en un pulmó. En aquest moment vaig sentir molta impotència, ja no volia repetir les situacions anteriors i "no trobar res". Òbviament això va ser el que va passar.

Al meu interior sabia que alguna cosa no anava bé. Nombrosos senyals intentaven alertar-me a crits, però clar, jo no les veia o no les volia veure. Per a traçar una metàfora, era com si anés conduint un cotxe on al tauler titil·laven moltes llums vermelles però, com si fossin només per decoració, jo continuava el meu viatge. Aquelles "llums" al tauler eren: picor al cos, sudoració nocturna, algunes línies de febre de manera espontànies, tos, pèrdua de pes i d'apetit, decaïment, intolerància a begudes amb alcohol. Després de totes aquests senyals semblaria que era impossible no adonar-se que alguna cosa estava succeint, però no! Potser tot ocorre de manera tan progressiva que qui ho pateix es comença a familiaritzar amb els símptomes, no ho sé. Fins que, d'un dia per l'altre, un gangli de consistència pètria va aparèixer a la zona supraclavicular. I això? Un metge va ordenar realitzar una biòpsia, a la qual amb reticència vaig accedir, ja que temia que novament no trobessin res. Intentava evitar estar en situacions d'estrès.

La biòpsia va ser concloent: Limfoma de Hodgkin, amb molt de gust! Mai havia escoltat parlar de tal "senyor". A partir d'aquí els procediments són bastant semblants: molts estudis per a determinar amb exactitud el tractament a seguir, quimioteràpia, anàlisis, metges, família i més família.

Fabricio, expacient de LH, amb la seva família

La malaltia es trobava bastant avançada. Tenia ganglis al coll, tòrax i abdomen, en aquest últim molt grans. Potser sonarà estrany, però quan vaig interioritzar la meva malaltia va ser com treure'm un gran pes de sobre. Era obvi que les condicions en les quals em trobava no eren les millors i, saber la causa, conèixer el nom i cognom contra qui barallava, em va generar una sensació de tranquil·litat. Mai em vaig preguntar per què a mi, sinó, per què no a mi?

Ja aviat es compleixen 3 anys des que vaig finalitzar el tractament. Per descomptat, religiosament cada 6 mesos em realitzo exàmens de rutina per a estar atents a possibles canvis. Mai he sentit que la guerra està guanyada; sóc més de pensar que tots els dies he d'estar atent per poder batallar i no baixar la guàrdia.

La meva lluita no la vaig viure sol. A part de la família, amics i coneguts, sempre vaig sentir la presència incondicional de la meva companya. Aquesta és una d'aquestes malalties on el malalt posa el cos i l'entorn posa l'ànima.

Avui no m'assec com si for una altra persona, sinó la mateixa però una mica més completa. Quan trobem una pausa en els nostres dies recordem aquells moments amb gratitud i gran optimisme, crec que tots vam aprendre una mica."        

Fabricio Walsser, Argentina, Expacient de Limfoma de Hodgkin

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:11