"Sóc la Fàtima, una pacient de limfoma T perifèric. Fa gairebé dos anys que em van diagnosticar aquesta malaltia i que vam començar aquesta guerra que mai pensàvem que ens tocaria lliurar.

A vegades, un sap estar agraït a la vida també davant la desgràcia. M'explico: l'esperança es fa tragèdia i la tragèdia es fa esperança en aquest estrany joc del destí i els seus petits àngels que semblen reservar-nos un misteriós camí per ensenyar-nos a assaborir millor la vida. Tot va començar amb un accident de tràfic que em va produir unes lesions cervicals. Això va conduir a la trobada d'una de les meves adenopaties, que no havien manifestat cap símptoma fins a aquell moment. Va ser estrany sobreviure sense cap tipus de seqüela a aquell aparatós accident, però jo penso que va ser la clau que em va introduir en aquesta història a temps per plantar-li cara.

A partir d'aquí, la vida, que al principi se'ns va venir a sobre, va obrir en mi un període en el qual es barrejaven els dies grisos de batalla amb els tractaments i també el meravellós univers de persones i situacions que han fet d'aquest un temps que mai rebutjaré de la meva història. Hi ha qui ha lluitat amb mí des de l'optimisme per apreciar fins a la més mínima ximpleria que pogués succeir-me qualsevol dia, hi ha qui es va perdre en la tràgica connotació que sempre porta amb si aquest episodi i encara no ha estat capaç de sortir... I hi ha qui apareix amb una piruleta en el moment més oportú per alegrar-te el matí després de molt temps per contagiar-te de la seva alegria quotidiana. Perquè aquesta ha estat una de les meves grans ajudes, sentir-me partícip de la normalitat al meu voltant, més que focalitzar les nostres converses en l'avatar de la malaltia i les seves difícils peculiaritats.

Jo prefereixo transformar les llàgrimes en rialles. El meu marit i jo encara comentem fent broma la possibilitat d'ingressar en el llibre dels rècords Guiness, pel nombre de vegades -tres- que vam haver d'anul·lar la celebració del nostre casament. Al final vam optar per casar-nos davant d'un jutge per la via ràpida i, tot i així, quan tot estava previst, vaig haver d'ingressar un dia abans per recuperar-me d'un dels tractaments. La pobre jutge es va posar a la nostra disposició per casar-nos en qualsevol data un cop m'hagués refet. Al final, sense que tot just haguéssim planejat res, vam fer una senzilla festa que els nostres amics van preparar com a sorpresa.

Després d'un auto-trasplantament vaig recaure i, ara ja sí, sembla que amb sort (una altra vegada la sort, doncs només tinc un germà que va resultar compatible) vaig poder rebre un trasplantament al·logènic ja fa set mesos. I aquí segueixo. Recuperant-me poc a poc i restablint totes aquelles coses quotidianes que durant aquell temps vaig haver d'aparcar per ocupar-me de l'única tasca que tenia en aquell moment: lluitar per viure.

Així que ànim a tothom. No sé com serà el meu futur, però viure amb passió el que et deixi el present obrirà moltes portes per mirar el futur amb molta més fe. Que la incertesa pel que pugui passar no taqui la bellesa, que hi és, en els dies de lluita.

Una abraçada a tots els que esteu en aquesta situació".

Fàtima