Ha passat molt temps des d'aquell llunyà –però no tant- abril del 2010 quan vaig rebre la notícia de que patia un limfoma de cèl·lules T. L’avançat estat de la malaltia, estant completament afectada la medul·la, ens va portar a tractar-la amb urgència mitjançant cicles de químio a l'Hospital de Cabueñes cada dues setmanes –CHOP14-, i després de sis d'aquests cicles, vam aconseguir estar en disposició de realitzar el trasplantament autòleg; trasplantament dut a terme en la Unitat de Trasplantament Hematopoietic de l'HUCA. Sens dubte va ser una gran sort el que en aquest moment, la Unitat portés ja funcionant uns anys sota la direcció del Dr. Vallejo. En aquests temps que corren, tant ell com el seu equip suposen un luxe de valor incalculable per a la sanitat asturiana. Encara que tant de bo ningú que llegeixi això tingui mai que recórrer als seus serveis, pot estar segur que en cas de necessitar-ho ell o algú proper, no podrà estar en millors mans.

No obstant això, aquell trasplantament autòleg va fracassar passats dos mesos per una recaiguda sobtada. El limfoma T es va mostrar així més agressiu encara del que ja en principi ens pensavem. Després de recórrer a noves línies de tractament amb diversos ingressos a Cabueñes, la meva situació no millorava en absolut, però gràcies a la intuïció i el coneixement dels hematòlegs de Cabueñes –esment especial per a la Dra. Díaz Trapiella-, es va optar per sotmetre'm a un tractament no utilitzat habitualment per a limfomes, però sí per a altres casos d'afectacions hematològiques, tals com a leucèmies. Alentuzumab es deia aquell medicament i va ser gràcies a això que en uns mesos vaig poder estar de nou en disposició de realitzar un nou trasplantament, en aquest cas alogènic, i tenint com a donant el meu germà.

El fet que el meu únic germà fos compatible amb mi és la raó fonamental per la qual avui estic aquí assegut escrivint-vos. És així de rotund i així de cert. Jo vaig tenir aquesta sort que, no obstant, uns altres en la meva situació no han tingut, no tenen, o no tindran. És per això que no em cansaré mai de convidar a tothom que es faci donant de medul·la o almenys mediti aquesta opció. Hi ha una percepció errònia del que això suposa doncs molta gent pensa que es tracta d'una intervenció agressiva, quan en realitat no és més agressiu que el que pot ser una simple donació de sang. I amb aquest gest es pot salvar una vida, o almenys, donar l'oportunitat a algú que pugui salvar-la, que pugui seguir lluitant per salvar-la. Desgraciadament ens queda molt camí per recórrer en aquest sentit.

Una vegada realitzat aquest segon trasplantament el maig de 2011, vaig patir a finals d'aquell mateix any una síndrome limfoproliferativa causada per la pròpia immunosupressió a la qual et sotmeten després del trasplantament per evitar el rebuig del mateix. Per combatre aquest nou problema que es presentava, ens vam veure obligats a recórrer de nou a químio i igualment a sessions de radioteràpia puntuals. Això va durar durant tot el 2012 fins que finalment, en l'últim escàner practicat –he perdut el compte de quants m'han fet-, apareix l'evidència que la meva malaltia ha remès en bona part.

A partir d'aquest moment seguirem amb un tractament de “manteniment”, consistent en infusions de Rituximab i igualment, de limfòcits del donant, és a dir, del meu benvolgut germà.

Dir-vos que segueixo trobant-me millor cada dia que passa i que espero que aquesta tendència sigui el més llarga possible. Per descomptat que encara de tant en tant tinc "els meus dies", però afortunadament cada vegada són menys. El temps de vegades sembla que passa extraordinàriament lent quan un es troba malament, però al final tot passa.

Filippo.