Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Flor

16/10/2015. Hola. Em dic Florencia Tatiana Sánchez. Sóc de la zona oest de Merlo (Buenos Aires) i tinc 13 anys. El 28 de desembre de 2014 em van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda, força comuna en adolescents. A mi em va tocar just quan estava a punt de començar la meva adolescència, de manera que mai vaig arribar a començar aquesta etapa. Me la van treure de les mans, la van arronsar com un paper i la van llençar com si fos escombraries.

El 28 de setembre passat vaig complir nou mesos d'un tractament intens, esgotador i que, dia a dia, m'ha anat destrossant però que, alhora, m'ha estat curant. El 26 de setembre d'aquest any vaig acabar amb la quimioteràpia i el 16 vaig complir 13 anys. He de dir que ha estat com un somni fet realitat el poder arribar als 13, haver acabat les químios i estar en manteniment. Només demanava poder acabar de curar-me. Espero que em creixin els cabells i que en manteniment surti tot bé. Sé que m'he de cuidar moltíssim, com ho estic fent, però sempre hi ha aquest 50% de possibilitat que hi pugui haver una recaiguda i que passin coses.

He estat nou mesos sense sortir gaire, sense anar amb els meus patins, aquestes vuit rodes que tant trobo a faltar, sense poder fer pràcticament res, i vull poder tornar a veure els meus amics com abans, als quals no he pogut veure durant tot aquest temps.

Ara he començat amb pastilles, que hauré de prendre fins a finals de l'any que ve. Jo segueixo lluitant contra això i l'any que ve espero tornar a fer una vida normal. Sé que m’aniran donant més llibertat a mesura que vagi passant els controls a l'Hospital Garrahan. Cada vegada queda menys, però sé que encara falta molt.

A vegades m’enfonso en plors desitjant tenir un dia per sortir, per ser una noia normal per un dia, però no puc pel meu bé i aquestes són les coses per les quals a vegades ja no vull seguir. Però segueixo i aquí estic de peu i espero que em segueixi anant bé com fins ara. Em va costar molt arribar fins aquí. Passar càncer és una lluita duríssima que m'ha portat a viure milions de coses que mai hagués imaginat viure: convulsions que van acabar sent atacs de nervis (és a dir, atacs emocionals), vaig tenir un fong als pulmons que se me'n va anar a la sang, vaig tenir pneumònia, vaig tenir els intestins inflamats dues vegades (en una d'elles vaig estar sense menjar ni prendre res durant dies), vaig tenir una infecció als intestins i diverses coses més. A més, vaig fer reacció a dues químios i encara me'n quedava una. L'hospital em va donar una i les altres les havia d'aconseguir jo i era molt difícil. Encara que em vaig quedar sense una dosi d'aquesta químio, tot va acabar sortint bé.

Però això ja queda enrere i estic aquí lluitant contra el dia a dia i crec que tot arribarà, perquè m'ho mereixo. Mereixo estar bé i tenir la vida que vull. Mentrestant, a lluitar i a seguir remant. La por em persegueix dia a dia i em costa més lluitar contra la por a la mort que lluitar contra el càncer.

Només volia deixar la meva història. És molt dur passar per això i sento que m'està destruint, perquè és veritat que m’està destruint, i m’enfonsa però estic orgullosa de tot el que he aconseguit fins ara, perquè cada dia que m'aixecava pensava: "Per què he de continuar si només em poso malament?".

Finalment, us volia explicar que un dia vaig sortir al carrer, a una plaça, amb uns amics que em van acompanyar i vaig demanar abraçades i paraules d'alè a gent desconeguda. La gent em mirava amb un somriure i jo responia amb el front ben alt i somrient perquè sabia que res em detindria, ni m’aturarà.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25