Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Gemma

El meu nom és Gemma, tinc 28 anys i sóc mestra en una escola de 0-3 anys. Vaig començar el 2016 sentint-me fluixa i agafant diverses infeccions: otitis, faringitis, sinusitis i totes la "itis" que es poden agafar al treballar en el meu sector. No aixecava el cap, quan no tenia una cosa tenia una altra... però havia de continuar la meva vida i no podia parar. Fins que va arribar un dia que no podia més.

Feia una setmana que estava amb alts i baixos de febre, tremolors i malestar; tot i així, em vaig aixecar i me'n vaig anar a treballar. Recordo que aquell dia vaig haver d'aparcar lluny de la feina i em va costar moltíssim arribar, ja que em faltava l'aire. Vaig realitzar la meitat de la meva jornada i vaig decidir anar-me'n cap a l'hospital. El 22 d'abril de 2016 em van realitzar una analítica i aquí va començar tot. Una doctora d'urgències va entrar a l'habitació i em va dir que la meva analítica no estava bé, que no sabia dir-me que tenia però que era una cosa greu i que havia de quedar ingressada. Vaig passar allà el cap de setmana, sense saber res...

Durant aquell cap de setmana em va començar una erupció a la cara que va acabar desencadenant en una síndrome anomenada sweet. El 25 d'abril va arribar l'hematòloga i em va fer una punció en l'os del maluc. No entenia què buscava allà o no va voler veure-ho en aquell moment. L'endemà, va tornar.

Així que el dia 26 d'abril de 2016, va arribar la doctora i em va dir: - tens cèl·lules tumorals a la sang (es va parar el món, em retrunyien les paraules) - Tens leucèmia.

Em vaig bloquejar per complet, no podia gestionar aquella informació.

En menys de tres hores em van canviar d'hospital i vaig arribar a la Vall d'Hebron. Em va atendre l'equip d'hematologia i em van explicar què anava a succeir a partir d'aquell moment. Vaig ingressar a una habitació compartida només la primera nit i després va començar el meu primer aïllament, ja que la síndrome de què us he parlat va començar a donar-me problemes. Així que lluitava dues batalles alhora: síndrome desweet i leucèmia mieloide aguda amb translocació 6-9.

Després d'un mes d'ingrés vaig tornar a gaudir de l'aire, el sol i de la llibertat. Vaig acabar l'etapa d'inducció i al cap de dues setmanes em van trucar per començar l'etapa de consolidació, que va finalitzar amb remissió completa. A partir d'aquí, vam començar a parlar del trasplantament. Vaig realitzar totes les proves pretrasplantament i va arribar l'esperat 9 d'agost, el dia que vaig conèixer les càmeres d'aïllament. Va ser un moment difícil, entrar per voluntat pròpia a una habitació per viure-hi mínim un mes de la teva vida, és dur. Vaig començar amb radioteràpia i després diversos tractaments de quimioteràpia fins que va arribar el dia 0, el dia del meu segon aniversari, el 17 d'agost del 2016.

Li parlava al meu cos, donava llum a les meves cèl·lules mentalment, em menjava els dies en silenci i mirant al sostre. No em venia de gust fer res, simplement que passessin els dies, que es fes de nit, dormir i veure com començava un nou dia. El meu objectiu era aquest, veure passar els dies per tornar a la meva vida de nou. I va arribar el dia, el 30 d'agost, 13 dies després del meu trasplantament, estava sortint de les càmeres d'aïllament. No m'ho podia creure! Així que vaig començar setembre a casa, encarant un llarg procés de recuperació.

Escric això, l'abril del 2017. Miro un any enrere i em sembla una pel·lícula d'amor, felicitat, por, suspens, terror... en definitiva, difícil definir en quin gènere ubicar-la. Però no només he viscut una malaltia, he viscut milers de moments que no oblidaré mai i he après a valorar-los i gaudir-los. La leucèmia va parar la meva vida, però m'ha donat una visió meravellosa d'ella i del poc valor que abans li donava. He après a viure el moment, a no pensar molt més enllà i a celebrar la vida cada dia.

Agrair a tot l'equip d'hematologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron, a tot l'equip d'infermers/es i a la Fundació Josep Carreras. Gràcies a totes les persones que m'heu ajudat al llarg de tot aquest procés i sobretot, gràcies a la meva família i amics per ser-hi sempre.

Pàgina web actualitzada 12/04/2019 10:05:22