Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Gloria, imparable més enllà de la vida

Testar a favor de la nostra Fundació és una forma de continuar col·laborant, transformant l'última voluntat en noves oportunitats per als pacients. És una manera de reflexionar sobre el que tenim i sobre qui farà un millor ús. Si no hi ha hereus ni testament, els béns passen a disposició de l'Estat.

Glòria va viure de prop la leucèmia. La seva mare va ser diagnosticada d'aquesta malaltia i, malgrat la dura lluita, no va aconseguir vèncer-la. Per ella i per cadascuna de les persones que un dia reben aquesta dura notícia, el diagnòstic d'una leucèmia o una altra hemopatia maligna, i pels seus familiars i amics, ella va decidir fer testament dels seus béns a favor de la lluita contra la leucèmia:

La veritat és que coneixes la paraula leucèmia així com de lluny, com si no fos amb tu. Et dius: «Bah, aquestes coses que només  passen als altres... Ah, sí, el tenor Josep Carreras la va tenir i es va curar. Fixa-t'hi, no serà tan greu...». Fins el dia en què reps la trucada que marcarà per sempre la teva vida.

Hi ha un abans i un després brutal des d'aquell moment, mai ho oblidaré. Sortia de treballar i anava pensant que havia d'anar a comprar un aperitiu per celebrar l'endemà a l'oficina l'arribada del Nadal. Aturo el cotxe per contestar al telèfon i era la meva mare. Penses: «Mira, la mami em crida per anar organitzant els àpats i celebracions que s'acosten», però em diu: «Mari (així em deia), filla, que estic a urgències, que ja m'han dit el que tinc, és leucèmia». El que es pot arribar a sentir és indescriptible, és un dolor tan profund, tan agut i tan difícil de descriure que, per això, no puc fer-ho.

Els anys següents van ser una lluita constant, una incertesa diària. Es pateix, sí; es pateix molt, moltíssim. Ella va lluitar amb totes les seves forces, però «el bitxo» estava comodíssim amb ella, no la volia abandonar, fins que va decidir que Glòria, la meva mare, havia de deixar aquest món i descansar, per fi.

Durant la malaltia de la teva mare ja van canviant moltes de les teves creences, valors, paradigmes de vida, prioritats però quan ella mor i comences a «aterrar» és quan sents aquesta potentíssima crida que s'activa en el teu interior que diu: NO pot ser que no serveixi de res que la meva mare ja no hi sigui, no pot caure en l'oblit, he de fer alguna cosa, VULL fer alguna cosa per contribuir al fet que, en la mesura possible, es pugui curar aquesta malaltia i es pugui desnonar «al bitxo». És en aquest moment quan, entre moltes altres coses, sento la necessitat de donar a conèixer la donació de medul·la òssia i la gran tasca de la Fundació Josep Carreras i decideixo fer testament de tots els meus béns presents i futurs a favor de la Fundació que porta el nom «d'aquest tenor que va tenir leucèmia i es va curar: Josep Carreras». Ho tenia clar. Vaig anar al notari, vaig redactar el meu testament i, en fi, que no té cap mèrit i sento cert pudor a explicar-ho, però... va per mi; va per tu, mare; per totes les persones que reben aquesta crida i són diagnosticades d'aquesta malaltia; per elles i per les seves famílies i amics.

Dedicar recursos (diners) a la investigació és l'única manera que tenim, en aquest moment, d'honrar la memòria i dignificar la mort d'aquells que van lluitar i no van arribar. No voldria acabar aquest petit relat sense fer, de nou, una crida a que TOTS els que puguem ens fem donants de medul·la òssia. És una altra porta que s'obre per als malalts. Gràcies.

Pàgina web actualitzada 15/10/2019 15:08:21