Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a Balbina

"La meva mare va tenir mielofibrosi. L'hi van detectar per una anàlisi de sang que va exigir ella mateixa al metge de capçalera perquè li feien mal les cames. Era una dona molt forta, que fins i tot amb 66 anys i, dos dies abans de detectar-li la malaltia, es pujava als arbres del nostre terreny com en Tarzán peper recollir fruites.

Al principi ens van dir que tenia leucèmia però que havien de fer-li més proves. Va estar dues setmanes ingressada i li van fer tot tipus de proves, com una biòpsia. Al final li van detectar la mielofibrosi i ens van dir que havíem de trucar a tots els seus germans per comprovar si eren compatibles per a sotmetre-la a un trasplantament de medul·la òssia.

paciente Balbina

L'Ana Isabel,  amb la seva mare, la Balbina.

Hi va haver una germana compatible però ens van dir que no li podien fer per l'edat, ja que les probabilitats de que sobrevisqués eren molt escasses. Ens van dir que no hi havia res a fer, que la deixarien amb un tractament simplement i a esperar. Al cap d'uns mesos, li van proposar un medicament que estava en prova i que ho podien demanar per a la meva mare en cas que li pugessin les plaquetes. Quan van fer la primera petició del medicament la van rebutjar per aquest problema. Al final, a poc a poc, li van anar pujant les plaquetes i estàvem a l'espera de la següent resposta per començar el tractament com més aviat millor. A poc a poc la meva mare va anar empitjorant, va començar per cansament, hemorràgies, se li va engrandir la melsa... i van començar a fer-li transfusions de sang.

Van començar per una transfusió, als 3 mesos li van fer una altra i a poc a poc es va convertir en una cosa habitual. Seguíem a l'espera del suposat medicament que estava demanat i ens van dir que pel març el tindrien. Va arribar el mes de març i res, així que van passar els mesos i li van dir, de nou, al gener t'ho subministrarem. Va arribar gener i res, encara que havia millorat de plaquetes i era el moment ideal. Va seguir desmillorant fins a arribar a l'instant de posar-li de 2 a 3 transfusions de sang en 1 setmana, fins a arribar el límit en el qual va entrar en leucèmia aguda. Aquí va ser quan ens van dir que ja no podien fer res, ni subministrar-li el medicament nou ni res, així que tantes esperances infoses per a no arribar a res. Segueixo creient que no van voler subministrar-li, però vaja...

Al final va durar poc més d'1 mes. A poc a poc es va anar apagant i amb mi, la desesperació de no poder-hi fer res. La meva mare ho va saber tot des del principi, sabia el que tenia i que li donaven de 2 a 3 anys de vida, cosa que va durar 1 any i mig per la incompetència mèdica que hi ha avui dia per la crisi. Fins a l'últim dia va saber tot i fins a l'últim dia va lluitar amb totes les seves forces i avui li dono les gràcies per haver-me pogut acomiadar d'ella amb un petó i agafant-me amb totes les seves forces el canell. Aquestes últimes hores van ser increïblement dures per mi, li vaig prometre que no ploraria i així ho vaig fer, em vaig contenir amb totes les meves forces perquè sabia que ella ho esentia tot encara que no em pogués veure.

Avui vull donar aquest missatge i suport a totes aquestes persones que tenen aquesta malaltia injusta i als que no la tenen per si els passés perquè sempre hi ha una esperança o almenys intentar fer feliç a aquestes persones com jo ho vaig fer amb la meva mare. Mentre ella estava ingressada a l'hospital i jo estava amb ella les 24 hores del dia, a només 4 habitacions de la meva mare, estava ingressada la mare d'una amiga meva, també amb càncer i s'estava morint. Mentre jo donava suport a aquesta família i els donava molts ànims jo em moria per dintre de ràbia i impotència, vaig tenir tants nusos a la meva gola d'aguantar-me per no plorar que quan sortia de l'habitació de la mare de la meva amiga, derramava unes llàgrimes i en menys d'1 minut me les assecava i m'anava direcció a l'habitació de la meva mare i entrava amb el somriure mes gran del món, fins i tot li feia bromes i pessigolles als peus perquè rigués.

paciente balbina y ana isabel

L'Ana Isabel, amb el Victor, un ex-pacient de leucèmia, a la província de Tarragona, participant en una acció solidària de la Fundació Josep Carreras.

Aquesta és la història de la meva mare amb mi, així que espero que li ajudi a moltíssima gent. Del que més em puc sentir orgullosa és d'ajudar a totes les persones que pugui i que des d'aquí dalt, la meva mare ho està veient i sé que estarà orgullosa de mi".

Una abraçada,

Anaisabel

 

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23