Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a Desirée

La Desirée va lluitar durament contra un limfoma de Hodgkin sotmetent-se en diverses ocasions a un trasplantament de medul·la òssia, sempre amb determinació, coratge i alegria. Desgraciadament, no va poder superar la batalla contra la malaltia però sempre ens quedarà la seva energia i esperit de superació.

Aquest és el seu testiomoni de lluita:

"És un món desconegut fins que et trobes dintre... i és un món difícil de comprendre i dur però una experiència increïble de viure.

Desirée, pacient de limfoma, al seu 31 aniversari

Desirée, al seu 31º aniversari

Em van diagnosticar per primera vegada el limfoma de Hodgkin al gener del 2007. Un dia em vaig aixecar amb un embalum damunt de la clavícula al costat del coll i la meva mare es va obstinar a anar a l'hospital (jo no volia). Ja la cara que em va posar la doctora d'urgències de l'ambulatori no va ser molt tranquil·litzadora i malgrat que ho va moure tot per a començar a mirar-me el dilluns amb urgència vam decidir anar a l'hospital. A l'hospital em van fer el diagnòstic que canviaria la meva vida per sempre.

Jo era una noia de les quals es marejava fent-se una anàlisi de sang, però aquest dia va haver un abans i un després. Va ser rebre la notícia i les meves pors ximples van desaparèixer. Va ser un dia dur per a tota la família: la dolenta notícia, molta informació i molt que acceptar i assimilar. Al principi tot se't fa un món: pensar en els efectes que tindria la quimio en mi, la caiguda del pèl, les nàusees... No podia creure que això m'estigués passant a mi. Aquest dia jo i la meva família vam plorar molt però a partir de llavors tots ens vam fer forts i vam decidir continuar endavant.

Van ser 6 mesos durs però que van tenir un final feliç ja que em van donar la notícia que els cicles de quimio havien estat suficients i la massa cancerígena ja no tenia activitat. Bé, m'havia guarit!! Uns 26 anys especials en els quals tots havíem après a veure la vida d'altra manera i a apreciar cada petita cosa com si fos el millor del món.

A partir de llavors he estat una persona molt molt feliç. He gaudit d'infinits viatges, de conèixer gent, de sortir i de cada petita cosa que he trobat pel camí.

Però al novembre de 2011 la destinació em tenia preparada una altra pedra en el camí. Vaig començar a tenir febre i símptomes catarrals. Vaig anar al metge i em van receptar una medicació per a un refredat. Va passar el temps i seguia igual i la cosa empitjorava, vaig passar per una bronquitis fins a una pneumònia i fins i tot, quan van acabar desapareixent aquests símptomes,  la febre seguia estant aquí. Em van fer un tac... i aquí estava... tornava a estar la massa i aquest cop més gran. Tenia una recaiguda!! Ni tan sols m'havia plantejat en tot aquest temps que això pogués passar-me, sempre que vas a les revisions vas amb una mica de por però en el fons no creus que et pugui passar de nou a tu.

Llavors va començar la batalla més dura que he hagut de lluitar i que segueixo batallant. No podia creure'm que hagués tornat, que m'estigués passant de nou, el que jo encara no sabia és que anava a ser tot més dur que la vegada anterior.

Desirée, durant la Setmana contra la Leucèmia

Desirée, durant la Setmana contra la Leucèmia

Vaig començar amb la quimio, cicles de 3 dies, descans de tres setmanes i després 5 dies de quimio enganxada a una màquina les 24h i descans de 3 setmanes. Va resultar ser molt, molt més fort que la primera vegada. Vaig perdre tot el cabell de seguida, tots els símptomes es van multiplicar per tres respecte a la vegada anterior però jo vaig seguir sent fort i pensant que tot era per una bona causa: guarir-me i tornar a la normalitat.

Quan vaig acabar la quimio vaig anar al metge per a que em diguessin com havia funcionat i si ja podíem fer l'autotrasplantament. Estava tan convençuda que estaria guarida: havia estat positiva, forta, lluitadora... però NO, la notícia va ser que no havia tingut l'efecte esperat i que calia tractar-me amb més quimio.

Una altra vegada diversos cicles de 4 dies de quimio encara més forta, amb habituals transfusions de sang i plaquetes per a pal·liar el que estava fent la quimio amb el meu organisme.

Vaig acabar els cicles i una altra vegada a revisió per a saber com havia funcionat. Oh! Semblaven bones notícies, la massa s'havia reduït, havia poca activitat PERÒ no creien que el l'autotrasplantament seria suficient per a acabar amb el limfoma. La mala bestiola no em volia abandonar.

El cas és que em  van programar l'autotrasplantament. Un cop ingressada va resultar ser una mica millor del que pensava ja que per sort, en lloc d'ingressar-me en una càmera sense finestres, em va tocar una habitació amb finestra i cada dia clarejava amb la llum del dia. Sembla poc però en aquest moment per a mi això va ser un món.

Va arribar el meu dia "0" i tot va ser més o menys dintre del normal d'un autotrasplantament. És un procés dur de passar però que té el seu final. Sempre vaig saber que, en el meu cas, les possibilitats de guarir-me amb l'autotrasplantament eren d'un 30%. Però jo tenia la meva esperança fins al final.

Van tornar les proves i la visita al metge... i, altra vegada, no eren bones notícies. Una part de la massa ja no tenia activitat però encara quedava a una d'elles. La bestiola es troba bé dintre de mi i costarà molt més de l'esperat fer-lo desaparèixer. El cas és que el següent pas és un trasplantament de donant de medul·la compatible.

Buffff! Duia mesos coneixent gent, veient casos i casos en la quimio de gent amb leucèmies, limfomes i mil coses més que necessitaven trasplantaments. Mesos llegint testimonis de gent en la pàgina web de la Fundació Josep Carreras, a través de Pelones peleones, i altres i se'm partia l'ànima de saber que havia nens que perdien la seva vida per no tenir un donant de medul·la, gent amb família, noies i nois joves amb tota la vida per davant que no tenien el seu donant.

I ara em tocava a mi... jo era qui necessitava el trasplantament. I vaig tenir sort!! Per fi, vaig tenir sort!! I tenia diversos possibles donants compatibles 100%. Em sentia i em sento la noia més afortunada de la terra, després ja em preocuparia pel que venia després. Per desgràcia, aquí a Espanya, no hi ha informació suficient ni la gent sap el fàcil que és donar medul·la i que és DONAR VIDA EN VIDA.

Ara em toca començar la carrera fins la meta, la qual espero que estigui a prop. Aquest següent pas em dóna una mica de respecte però tinc llistes les meves millors sabatilles per a arribar molt, molt aviat a la meta. És l'única manera de que JO PER FI LI PEGUI LA PUNTADA A LA BESTIOLA.

Estic agafant forces i positivitat perquè aquesta carrera de fons sigui com fer una passejada i per sort estic envoltada de gent que m'ajuda a que tot aquest camí sigui molt més fàcil.

Malgrat que ara m'espera un camí dur per recórrer, trobo coses positives a la meva experiència. He après a valorar més la vida, les petites coses, a no empipar-me per coses sense importància, a tenir sempre un somriure a la cara. Em sento feliç perquè en cap moment m'he sentit sola i estic envoltada de gent extraordinària. En el meu treball tot han estat facilitats. És una experiència DURA, MOLT DURA, però que et fa créixer com persona de formes insospitables.

Desirée, pacient de limfoma, amb els seus pares i la seva parella

Desirée, amb la seva parella i els seus pares 

Jo solament puc donar les GRÀCIES per tenir la sort d'estar envoltada de GENT MERAVELLOSA que ha fet tot el meu camí molt més pla. I pel meu donant una eterna gratitud".

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23