6/12/2015. Hola a tots els lluitadors, familiars i seguidors de la Fundació Josep Carreras.

Som Zara i Tatevik, les filles de Gayané Muradkhanyan, metge de professió, excel·lent persona i una mare coratge que ha fet tot en la seva vida per ajudar a les seves filles.

El 24 octubre 2014 la nostra mare va anar a una revisió rutinària al seu metge de capçalera. Aquesta mateixa tarda va rebre la trucada del centre de salut del nostre barri, avisant-li que hauria d'anar a recollir un volant d'ingrés urgent per a l'hospital General Universitari Gregorio Marañón. Vam anar amb ella a recollir el volant però la doctora de capçalera no ens va voler avançar res, només comentar que anéssim a l'hospital i aquí ens donarien el diagnòstic.

Després de passar tota la nit a urgències i de diverses analítiques de sang, de matinada ens van comunicar que l'anaven a ingressar. L'endemà, van venir a visitar-la els metges i ens van comunicar que l'anaven a traslladar a la unitat d'Hematologia i Hematoterapia i ja ens donarien el diagnòstic final. Aquest moment va ser molt dur, ens miràvem unes a les altres però no volíem vocalitzar la paraula càncer, no volíem creure que això ens passava a nosaltres. En tot moment vam intentar mantenir la calma i el positivisme.

Va arribar el dia en què el metge li va comunicar a la mare el seu diagnòstic, leucèmia mieloide aguda en estat molt avançat, i que urgentment havien de començar amb la sessió de quimioteràpia. Aquesta mateixa tarda van començar amb el tractament. Recordo els ulls espantats d'ella però que, en tot moment, volia aparentar tranquil·litat.

Vam superar el primer tractament i va arribar el moment de la punció de la medul·la per veure si el tractament havia fet efecte: un dia molt nerviós esperant els resultats. Resposta negativa, la malaltia seguia, la medul·la seguia produint cèl·lules malignes. Urgentment segon tractament de quimioteràpia sense deixar que el cos es recuperés ni un dia.

No vull entrar molt en detall de tot el que hem passat durant aquest mes a l'hospital. Ha estat molt molt dur veure com la persona més estimada en aquest món s'anava afeblint i apagant-se. Per desgràcia el seu cos es va afeblir tant que el bacteri pseudomona va atacar els seus pulmons i la van haver de traslladar a l'UCI. No vam perdre l'esperança ni tan sols estant a l'UCI, esperançats que la medul·la començaria a produir sang, però ja era massa tard.

El 6 desembre 2014 la nostra estimada mare va morir, no va poder vèncer a l'enemic. Ha estat el cop més dur de les nostres vides.

Aquest any jo, Tatevik, la filla menor de Gayané, em vaig fer donant de medul·la òssia. Com no vaig poder ajudar la meva mare, espero poder fer-ho per a una altra persona que ho necessiti.

Ànim a tots els que tenim la sort de ser sans, perquè ens fem donants de medul·la. No ens costa res i ajudem a tornar a tenir vida a les persones que lluiten contra aquesta maleïda malaltia.