Homenatge a Guillermo

El meu nom és Isabella Martínez.

El meu marit es deia Guillermo i va tenir leucèmia limfoblàstica aguda.

No trobava donant no emparentat de medul·la òssia, però va rebre un trasplantament de sang de cordó umbilical a l'any 2006.

Va morir a causa d'una infecció de CMV. Des del diagnòstic fins a la seva pèrdua vaig estar en contacte amb la Fundació Josep Carreras i altres organitzacions.

Des de llavors segueixo lluitant i intentant fomentar la donació de medul·la ja que és la gran desconeguda. Intento col·laborar i aprofito situacions d'alegria per fomentar la donació. Per exemple, en el rodatge de la pel·lícula "Luz de domingo" en la qual vaig fer d'extra per aconseguir un autògraf de Garci per al meu marit, vaig acabar amb un megàfon en mà parlant de la donació i de la seva importància.

Aquesta és la força que em motiva, que ningú mai més hagi de passar per una situació com la nostra.

Nosaltres vam haver de deixar casa nostra, treball, família ... i marxar a més de 1.000km de distància a una altra ciutat a realitzar el trasplantament i és molt dur en tots els àmbits: emocional, físic, econòmic, laboral ...

Són moltes coses però el pitjor és no tenir la possibilitat de rebre una medul·la i de donar-te l'oportunitat d'intentar-ho almenys, d'aquí el meu interès a fomentar la donació. El meu marit no ha sobreviscut, però m'acompanya en cada pas que dono, de fet arran de la seva mort vaig decidir canviar completament de vida i de treball i ara sóc auxiliar d'infermeria i intento tornar tot el que la vida em va regalar al seu costat. Gràcies per la seva atenció i pel seu treball. I a la Fundació Josep Carreras moltíssimes gràcies per tot.

Recentment en el meu hospital es va convocar un concurs de microrelats i el meu va resultar guanyador. Voldria compartir la meva alegria amb vosaltres.

És el meu petit homenatge a tots els lluitadors contra aquesta terrible malaltia i a favor de la donació.

"Redoble de tambor en el pecho, estoy nerviosa… ¿será chica o chico?... pienso en su cara de luna y se me humedecen los ojos. Estoy impaciente, mis pasos se aceleran, mi padre que me acompaña casi no me sigue. Entramos en el edificio aséptico, la distancia a recorrer se me hace eterna. Nos hacen esperar en una salita contigua, miro alrededor el trajín, y de nuevo me emociono al pensar en cómo será... Daría algo por ver sus ojos, como escamas de sirena... Me atiende un hombre alto barbudo, sonrisa cálida, es anestesista, mi padre espera fuera, es una entrevista más personal. El momento llega, con un poco de suerte no lloraré, henchida, embargada por los sentimientos. Tengo suerte, hoy voy a donar médula y a regalar con una quimera ¡¡vida!!"  

Isabella Martínez

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:13