Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a Hipólito

El meu nom és Marina. El meu pare es deia Hipólito, Poli pels seus amics, i fa poc més d'un any va emmalaltir, va tenir una leucèmia limfoblàstica aguda. Mai oblidarem aquell dia, el 18 de febrer de 2015. Jo estava embarassada de la que anava a ser la seva primera néta. Aquell dia jo complia 12 setmanes d'embaràs, el meu germà estava amb ell, i van decidir trucar al meu marit per esmorteir una mica el cop del diagnòstic. Després de lluitar com un lleó, i de fer moltes hores junts, va morir el 23 de juny de 2015, un parell de setmanes després de saber que ja teníem un donant per a ell. Però no va poder ser i no va arribar a conèixer a la seva néta, però ens encarregarem de que la seva néta sàpiga qui era el iaio Poli.

Això ho vaig escriure el dia de l'aniversari que va emmalaltir.

“Avui fa un any que el món es va parar durant unes hores, i al matí següent va començar a girar de nou, però a un ritme diferent, al ritme de la neutropènia, de recomptes de plaquetes, hemoglobina i neutròfils, anàlisis, quantitat d'orina, transfusió de sang o plaquetes, de puncions de medul·la, de protectors de medul·la, de blasts, de quimioteràpia, aquest verí que t’havia de salvar i al final, va acabar amb tu, però calia lluitar. Va girar al ritme d'aquests silencis, mentre queien les gotes de quimioteràpia. Al ritme de l'aïllament invers i de les bates i mascaretes, no petons, no abraçades, un ritme molt asèptic. Al ritme d'aquestes converses eternes, que ens van permetre conèixer-nos molt més. Al ritme de veure passar les tardes mirant per aquella finestra el passar del temps, les primeres falles que no treballes, la primera fira del llibre que no aniràs. Al ritme de la leucèmia. El diagnòstic, una garrotada, seguits de moltíssims cops de maça més, una muntanya russa d'emocions, i quan arriben les bones notícies, el donant, tu ja no pots barallar més, ¡i ho vas fer com un lleó! Com el lleó que eres, tan optimista! “Mira el mar que blau aquesta avui! Marineta quins ulls tens avui! Treu el cap i mira la lluna!”, i jo pensant que eres un 'pesat' i el que eres és optimista.

I finalment al ritme del temps urgent, de l'aprofitar i dels comiats inesperats (i per tant precipitats). Al ritme de les situacions irreversibles, de decidir que no pateixis, de no allargar l'agonia. I el ritme es fa més lent, fins a tornar a parar, ara el marca l’agafar-te de la mà i esperar, i llavors t'adones que ja no queda temps, per a més xerrades, més discussions, més arrossos, néts, i que tots aquests moments eren els últims, ja no hi ha més falles, ni més fira del llibre, ni més plans junts. I ara el temps continua passant, i tu et vas quedant enrere, i el pitjor de tot és que t'has de quedar enrere.”

Se't troba a faltar!

Marina

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25