"A dia d'avui i, després d'una mica més de quatre anys des de la defunció de la meva mare, encara no sóc capaç de veure les seves fotos sense vessar una llàgrima. No obstant això, m'he decidit a publicar la meva experiència, per una bona causa. És important conscienciar al món de que, el que els passa als altres, també et pot passar a tu.

I que, sense l'ajuda de persones solidàries i Fundacions com la de Josep Carreras, molta gent seguirà morint. Per posar un exemple, en alguns casos, una simple donació de sang realitzada pel mètode de la afèresis en un temps de poques hores (3 o 4) pot permetre salvar la vida d'un malalt de leucèmia.

Aquí la podeu veure al casament de la meva germana, abans d'emmalaltir, amb el meu pare, que també ens va deixar fa uns mesos per càncer de pulmó.

Al principi, el diagnòstic no va ser clar. Ella es va començar a trobar malament progressivament. Estava cansada, li feien mal les cames, va perdre la gana, tenia episodis de febre i les anàlisis no sortien bé. Però a la primera aspiració i biòpsia de la medul·la òssia, no es veia clar. Va ser a la segona quan va sortir el que realment tenia. El meu pare em va trucar a l'empresa per a donar-me la notícia. No se m'oblidarà mai el moment. El pobre no podia ni vocalitzar. Jo era al despatx de la meva empresa i gairebé em desmaio de la impressió que em va causar.

L'hematòleg li va diagnosticar leucèmia mieloide aguda, un càncer de la sang i la medul·la òssia. La seva única curació era el trasplantament, però al no trobar cap donant compatible a la família, li van fer un autotrasplantament. No va poder superar la malaltia. Per a la meva família va ser un cop molt dur. Potser el major que he rebut a la meva vida. No obstant això, ella ho va encaixar amb una fortalesa i ànim digne d'admiració. Mai, mai, va perdre el somriure, i l'esperit de lluita.

Fa poc ha estat el meu sant i el meu aniversari, i ella ja no em podrà felicitar més. Quina pena que no estigui aquí ja, per a abraçar-la, fer-li un petó i retornar-li tot l'amor i l'afecte que sempre em va donar.

La meva mare Lucia amb la seva néta, la Maria (la meva neboda)

Recordo amb exactitud el dia que ens va deixar. Si alguna cosa vaig aprendre en aquell dur moment és que, lamentablement, és una malaltia que apareix sense avisar. La vida s'acaba per a tots i té un final. I, per tant, la salut cal cuidar-la i prendre-la de debò, perquè és el més important, encara que de vegades no siguem conscients.

Ara tinc la necessitat d'AGRAIR a les persones de l'hospital (pacients, mèdics, infermeres, etc.) tot l'afecte, temps i ajuda que em van donar en el moment en el qual ho vaig necessitar. No sempre saps transmetre-ho o demostrar-lo, i encara que diguis GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, una vegada i una altra, sempre et quedes amb la sensació que no fas prou per a mostrar la teva gratitud.

I com agrair és recordar-se i correspondre amb amor i promptitud per alguna cosa que has rebut, només espero estar ajudant i corresponent amb la meva petita aportació a la Fundació Carreras, a alguna persona que va estar al meu costat quan em va fer falta i a totes aquelles que ara estan o estaran travessant la malaltia. La meva mare va estar ingressada a un Hospital de Madrid durant anys, però la Fundació ens va donar suport moral, ens va resoldre molts dubtes i ens va animar a no perdre l'esperança. Jo ara col·laboro amb ells i estic feliç al saber que estic contribuint a finançar projectes d'investigació científica perquè algun dia la leucèmia es pugui vèncer i guarir.

Molt d'ànim a tots aquells que estigueu travessant aquesta dura malaltia. Tinc una cosina amb limfoma i, des d'aquí, li envio també una forta abraçada i tota la meva ajuda. Quan has sofert molt a la teva vida, comences a apreciar molt més el que tens i aprens a viure cada minut com si fos l'últim.

He travessat etapes de negació, incredulitat, ressentiment, ràbia, por i resignació. Ara estic serena, però trobo a faltar molt als meus pares. De vegades m'agrada pensar que estic vivint un somni i que, quan m'aixequi, tot tornarà a ser com abans. Els que tingueu la sort de tenir encara pares, intenteu gaudir d'ells al màxim i demostreu-los el vostre amor, afecte i respecte tots i cadascun dels dies. Quan ens deixen, el buit que ens deixen és enorme i no es pot omplir amb res.

Un petó per a tots els pacients, ex-pacients, familiars, amics i personal mèdic/sanitari."

Laura