28/01/2016. Hola amics!

Estic molt feliç d'explicar-vos que el 28 de gener és el meu primer “cumplevida”. El març de l'any passat vau explicar la meva història, en la qual la meva malaltia va començar com a síndrome mielodisplàstica però va acabar sent leucèmia. El trasplantament va haver de fer-se ràpid sense temps a buscar donants externs ja que els meus germans no eren compatibles amb mi, així que van pensar que el meu pare, amb el 50% de compatibilitat, fos el meu donant.

Després del trasplantament vaig poder gaudir de sortir al carrer únicament un mes perquè al març em va venir la malaltia de l’empelt contra l’hoste intestinal, que em va deixar molt feble físicament a causa de la pèrdua de pes que vaig patir en els 50 dies d'ingrés.

El 5 de maig per fi em van donar la desitjada alta mèdica i a poc a poc vaig tornar a acostumar-me a estar al carrer però vaig veure que era incapaç de pujar i baixar escales o simplement aixecar-me de la butaca sense ajuda, per la qual cosa vaig necessitar rehabilitació. Em van obrir les portes a la Fundació Lluís Olivares per ajudar-me fent una gran excepció amb mi, ja que és una fundació per ajudar nens amb malalties oncològiques i les seves famílies. Anteriorment no coneixia aquesta fundació però des de l'hospital em van derivar allà ja que els tràmits per a la fisioteràpia a l'hospital triguen molt de temps. I des d'aquí m'agradaria donar-los les gràcies per acceptar-me sense tenir per què. Sense la meva estimada fisioterapeuta no estaria tan bé com estic ara. Puc dir que estic tan bé que, des de fa uns mesos, em vaig fer voluntària de la fundació en la qual els dissabtes tenim l'escola de música de la Fundació Lluís Olivares. Sincerament no sabia si seria capaç de veure nens que estaven passant per un mal moment, però ells irradien força, alegria, innocència... Els nens sempre són nens encara que estiguin calbets.

He de dir que als 3 i 6 mesos després del trasplantament em van tornar a fer la punció de medul·la. Els resultats sempre han estat positius i sense rastre de la malaltia, cosa que lògicament em fa la més feliç del món. Per això, cada dia que desperto em llevo feliç per viure un dia més. Valoro molt coses a les que abans no donava importància.

Actualment estic molt forta i tinc moltes inquietuds, ganes de viure, viatjar, treballar, gaudir del dia a dia i de les petites coses. Per això no vaig dubtar al costat del meu company de vida a visitar Londres i Dublín, dos viatges que vam fer amb molta il·lusió.

Quan passes per una cosa així coneixes a moltes persones i sempre amb algunes segueixes mantenint contacte, fins i tot pots fer amics. Després de tot, intentem treure coses positives.