Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a Mariana

La veritat, no sóc molt donada a expressar els meus sentiments i menys quan es tracta de la malaltia de la meva mare; ella tenia mieloma múltiple. Fa dies vaig llegir a la pàgina de la Fundació Carreras els avanços respecte a aquesta malaltia. Vaig somriure i vaig plorar alhora, perquè la meva mare fa deu anys que va perdre aquesta batalla. No per això vull desil·lusionar-vos (la meva mare no m'ho permetria i jo tampoc) perquè, com he dit, ja heu vist els avanços que s'han fet.

La meva mare tenia 49 anys quan l'hi van diagnosticar però, al que vaig, vull explicar amb quina alegria i vitalitat va lluitar la meva mare. Vitalitat que és la qual ella i jo volem que tingueu els qui ho sofriu ara; perquè per a mi, ella va ser un exemple a seguir.

A l'any 2000 ella va començar a trobar-se malament. Ens va costar que li diagnostiquessin la seva malaltia perquè no era comuna en una persona de la seva edat. Va ser una lluita amb els metges perquè li fessin més proves fins que a l'agost ens van dir el que havia. Creieu que ella va plorar? Doncs no, a tot li veia alguna cosa positiva; ella es va omplir de fortalesa i energia i va dir que aquesta batalla havíem de guanyar-la.

I vam començar amb el seu tractament. Ja sabem el que comporten els efectes secundaris, crèiem que s'ho prendria malament quan se li caigués el pèl però no. Un dia estava jo a casa i em va trucar la meva mare, que estava hospitalitzada, i em va dir que havien anat a pelar-la perquè se li començava a caure el pèl. Jo vaig intentar consolar-la i li vaig dir que no passava res. Ella em va contestar: "No, si jo et truco perquè em portis la càmera perquè m'han pelat curteta, m'he maquillat i estic molt maca i vull que em facis una foto." Vaig haver d'anar corrent perquè ella es volia fer la seva foto. I sí, li afavoria el seu cabell curt, es va pintar els ulls, es va pintar els llavis i jo mai la vaig veure tan maca com aquest dia, asseguda al llit de l'hospital amb un somriure d'orella a orella posant per a la seva foto. Quan li van donar l'alta va anar a comprar-se barrets i sabates a joc. Ella sempre anava molt elegant amb vestits jaqueta i faldilla i per estar malalta no seria menys; li encantava anar conjuntada.

Ja a l'hospital les infermeres l'esperaven i ella deia mira què maca vinc avui, sempre rient. A casa no parava, ella no anava a fer menys del que feia abans per estar malalta, si havia de posar la rentadora i no es podia ajupir ella se les enginyava perquè deia: estic viva i tinc força i cap malaltia canviarà.

Per a la seva família va ser, i és, tot un exemple. Encara que fa 10 anys que es va anar, vull dir-vos als quals pateixin aquesta malaltia que tingueu la seva fortalesa perquè en aquests 10 anys hem avançat molt en la lluita, per a tenir molta més qualitat de vida.

A la boda de la meva germana anava guapíssima, li havia tornat a sortir la malaltia però va callar, perquè s'havia comprat el seu vestit i ella havia d'anar a la boda de la seva filla major. Als pocs dies la vam ingressar pel seu tractament, però sempre anava a l'hospital molt contenta i deia: ja vinc a l'hotel, que aquí em doneu el menjar fet i em feu el llit. Els seus metges l'admiraven i li deien que era un exemple a seguir.

Encara que se li inflessin els peus no es treia els seus talons, i s'anava a ingressar amb el seu maquillatge.

A l'hospital tots els matins es maquillava i somreia encara que tingués un tractament dur. Ella va lluitar i va lluitar per la vida, sempre li va tirar un pols. Per això us escric, perquè els qui la patiu tingueu la seva força i la seva alegria perquè si ella la va tenir fa 12 anys, quan aquesta malaltia gairebé no era tractable, vosaltres heu de lluitar ara que és més suportable. Pensar en el que va fer quan va perdre el seu pèl, que volia seguir anant maca conjuntada, jaqueta, faldilla, capells, talons, bossa...

Fins i tot quan tenia pèl es va aficionar al seu capell, que no li faltava perquè ja li agradava, i contagiava a tot el món amb la seva alegria a l'hospital de dia. Era gran i per a mi ho segueix sent encara que faci 10 anys que es va anar. Jo sé que a ella li agradaria que us contés el que us dic ara: que lluiteu, que us rieu d'aquest bitxo, que l'energia, la vitalitat i les ganes de lluitar fan el 90 % de la cura. No us diré que mai es va venir a baix perquè seria mentida però plorava una estona i després deia: què dius, això no es mereix que jo plori, ni que la meva família em vegi trista.

Hi ha moltes coses que podria contar-vos però el que vull deixar evident és la seva alegria i la seva fortalesa. Sigueu com ella, no tingueu por i lluiteu, que cada vegada tenim més fàrmacs per a guanyar als bitxos. I dir-vos que us rigueu, que visqui la risoteràpia i les ganes de viure. Ella va perdre la seva batalla fa 10 anys però ara l'esperança de vida és molt llarga, i cada vegada hi ha més donants de medul·la i hem de seguir lluitant perquè cada dia hagi més i més.

Agrair-vos la vostra lluita contra el mieloma, leucèmia, limfoma... i fer una abraçada al Pablo, la Marijose, la Yoli i al Raúl, que és tot un campió i des del seu trasplantament està genial i gaudeix de la vida com el que és, un nen ple d'energia i vitalitat.

Chari (la seva filla)

Pàgina web actualitzada 09/07/2019 16:37:24