El pare del Toni, pacient de síndrome mielodisplàsica, va voler compartir amb nosaltres la força del seu fill. Malauradament, al final no va poder superar la batalla.

No sé molt bé perquè escric aquesta carta. Potser per la necessitat de donar testimoni de la lluita titànica i exemplar per la vida del meu fill i de la seva actitud envers l'adversitat.
En Toni té 16 anys i en fa 3 que lluita i mai s'ha queixat.

Tenia 13 anys, era l'any 2010, i era un nen sa, actiu i esportista que acabava de cursar 1er d'ESO. El cansament i el dolor a les cuixes van ser el detonant que va posar en alerta al Dr. Vallés de l'Hospital de Manacor, on li van fer la punció i el diagnòstic.
I començarem la lluita. El 22 desembre de 2010, a l'Hospital de la Vall d'Hebron a Barcelona, les Dres. Olivé i Elorza li feien el trasplantament del moll de l'ós del seu germà.

Tenim la gran sort que el seu germà gran i la seva germana petita són 100% compatibles. Semblava que tocàvem fons; ja havíem passat el pitjor. No obstant, no va ser així. Començava un calvari de transfusions i ingressos que no veiem fi, i passaven els mesos i els anys i en Toni estava a Barcelona i no podia anar escola, no podia veure els amics, no podia anar a la platja a l'estiu... El passat maig va complir 16 anys, 3 de lluita.

En una punció rutinària, el juny passat, ens venia a sobre una llosa de gel freda; en Toni havia desenvolupat una síndrome mielodisplàsica i havien de repetir urgentment el trasplantament. La sort de tenir dos donants a casa feia que pogués ser immediat. La reacció d'en Toni quan li vaig comunicar a l'Hospital de Dia el que m'havien dit les seves doctores va deixar de pedra a totes les infermeres. El Toni no es va immutar i va dir: "D'acord".

El passat 14 de juliol ingressà a les càmeres de l'Hospital Vall d'Hebron, on les seves superdoctores i infermeres, com diu ell, el cuiden i mimen en el procés d'acondicionament pel trasplantament, que finalment serà el dia 25 de juliol de 2013.
Durant el procés ens ha posat molt fàcil les coses, mai es queixa ni demana explicacions inexplicables, és positiu, alegre, gamberro i no vol fer llàstima.

Aquest és el testimoni d'un pare que no amolla.