Hugo

"Em dic Hugo, tinc 39 anys i el començament de la meva història amb el maleït càncer es remunta a l'any 2000, quan em van diagnosticar un seminoma al mediastí. Pel que no ho sàpiga, és el típic tumor de testicles, però que creix al pit. Això ho fa més difícil de detectar i per quan em van convèncer que fos al metge, ja tenia un pulmó rebentat i el tumor m’oprimia el cor. Vaig començar tractament de quimioteràpia urgent i, per sort, vaig respondre bé. Després de tres cicles, em van obrir el tòrax i el van extirpar.

Al cap d'uns mesos de relativa normalitat, vaig començar a trobar-me malament. Tenia febre i un dolor muscular molt fort, com si m’anessin a explotar els ossos. Segons el meu metge de capçalera, una grip. Però al veure que no millorava, els meus pares em van portar a Vitòria, a l'Hospital de Txagorritxu, a veure els meus oncòlegs. Aquests immediatament em van ingressar i van començar les proves, entre elles la biòpsia de medul·la. Després d'uns dies interminables esperant sense saber que passava, va entrar una comitiva de doctors a la meva habitació, quatre o cinc crec recordar, cares serioses, solemnes, com la “Santa Compaña”.

Allà va ser quan em van donar la notícia: tenia leucèmia i, atès que el meu cos ja estava bastant castigat per la quimio anterior, no tenien clar que anés a aguantar-ho. La cara dels meus pares era un poema, i jo li vaig preguntar al doctor: "Però em puc recuperar?" Al que em va respondre: "Anem a intentar-ho". Ok, no problem, ja he passat una vegada per això i ara vaig a fer-ho una altra vegada, em deia a mi mateix i als meus familiars i amics. Al mateix temps la ràbia em consumia per dins: per què a mi? per què a mi una ALTRA VEGADA? Només tenia ganes de destrossar-ho tot, de cridar, de desfogar-me d'alguna manera, perquè, tot i que la quimio que ja havia passat va ser dolenta, el pitjor estava per arribar. 

Per mi la quimio és com matar mosques a canonades, elimina les cèl·lules cancerígenes, però arrasa amb tot el que arreplega al seu pas. I, a part de la caiguda del cabell i la resta de danys col·laterals, és com viure en la pitjor ressaca de la teva vida, de manera crònica. Però què li anàvem a fer, doncs som-hi. Va començar el tractament, la quimio era un líquid transparent que em posaven com sèrum, i un altre líquid vermellós que venia en una xeringa molt gran,  jo l’anomenava "el Patxaran".

Aquí, on ja comences a lliurar la batalla mental, a més de la física, crec que és molt important l'actitud, o almenys així va ser en el meu cas. Mantenir el sentit de l'humor en la mesura del possible, seguir fent les coses que t'agraden, donar-te reforços positius... mentalitzar-te que això serà llarg, però és passatger. En cap moment vaig pensar que no fos a superar-ho, només sabia que costaria, i per això calia fer-ho el més suportable possible: escoltava moltíssima música (que és la meva passió), em vaig emportar la tele i la consola a l'hospital i passava l'estona jugant, de tant en tant (i amb permís dels metges) li demanava al pare que em portés una hamburguesa... petits detalls, sí, però suposen una gran diferència en aquestes circumstàncies.

I així van anar passant els mesos... amb la rutina: ingrés - cicle de quimio - descans a casa i tornem-hi. Aquí va arribar també "la tirania del termòmetre", o com viure controlant constantment la teva temperatura perquè en eliminar les teves defenses amb la quimio, qualsevol infecció podria matar-te. I aquí crec que també va ser on va començar a canviar totalment la meva forma de veure la vida, i vaig començar a apreciar les petites coses, insignificants (perquè es donen per garantides) per a una persona amb una salut "normal": despertar-te al teu llit a casa teva, aixecar la persiana, veure el sol... anar a ingressar per a un nou cicle de quimio i que et diguin que tornis al dia següent... (guanyes un dia més de llibertat!) i, en definitiva, començar a relativitzar, entendre el que són problemes de veritat i el que no.

Després d'un nombre de cicles que ara mateix no recordo, van eliminar les cèl·lules tumorals de la meva sang, i començava una nova etapa, que eren sessions de "manteniment", fins que em fessin un trasplantament de medul·la. Segons la valoració que havien fet, i amb el meu historial, era necessari un trasplantament al·logènic. En el meu cas no servia l'autotrasplantament. Van fer anàlisi a la meva família, però ningú va resultar compatible. Els meus amics també es van registrar, però res. Em van parlar de la Fundació Josep Carreras i el REDMO. Jo no coneixia res d'això. Segons em van explicar era un banc de donants de medul·la que majoritàriament estava compost per familiars i amics de malalts de leucèmia i malalties similars, ja que això només ho coneixia la gent a la que li havia tocat de prop. Per fortuna això està canviant, i jo vull aportar el meu granet de sorra amb aquest testimoni.

Mentrestant, entre cicle i cicle, intentava reprendre la meva vida, i m'estava traient el carnet de conduir. Recordo, com si fos ahir, el dia que vaig suspendre l'examen pràctic per segona vegada. Tot i intentar ser positiu, relativitzar i demés, el pes que pots carregar també té un límit i reconec que em vaig quedar enfonsat. I just, arribo a casa, i la meva mare em diu que han trucat de l'hospital per dir que... HAVIA APAREGUT UN DONANT COMPATIBLE AMB MI!! A la merda el carnet de conduir i a la merda tot, m'havia tocat la grossa de la loteria!!

Després va resultar que el trasplantament tampoc era un camí de roses, però... quina nassos!! Havia arribat fins allà i ja no em pararien res ni ningú. Per al trasplantament em van portar a l'Hospital de Valdecilla, a Santander. Primer en una habitació normal mentre em preparaven per al trasplantament, i després a "la bombolla" o habitació d'aïllament. I tal dia com avui, fa 15 anys, em van fer el trasplantament. Potser esperava alguna cosa amb més pompa i artifici per ser un moment tan anhelat, però va ser tot molt senzill. La meva nova medul·la va arribar amb avió des d'Alemanya, i no era més que una bosseta com qualsevol bossa de sang per a transfusions, però més rosa i espessa. Fins i tot recordo que mentre es realitzava el trasplantament estava tranquil·lament veient a la tele un partit de la selecció espanyola en el que Morientes va marcar un hat-trick. Em van traslladar a "la bombolla" per estar protegit mentre la nova medul·la "calava", cosa que també va passar sense problema. Vaig estar un mes allà dins aïllat, vaig procurar equipar-me bé amb la tele, la consola, llibres, el meu inseparable discman... Aquesta última quimio, destinada a eliminar tot resta de la meva antiga medul·la, era dura... però donava exactament igual, la meta ja es veia a l'horitzó. Cal treure una mica més de força... de l'amor, de l'odi... és igual. Amor a la vida, amor als teus éssers estimats, amor a la música, al que t'agrada... i odi a la malaltia, a la quimio, a les injustícies... en definitiva, treure forces tant de budells com de cor.

A continuació, tornada a planta, i en uns dies em van enviar a un hostal proper a l'hospital per estar vigilat en cas que passés qualsevol cosa. Dos o tres setmanes allà donant meravellosos passejos de 200 metres pel carrer, ja que les meves cames no aguantaven molt més... estava súper pàl·lid, sense pèl, amb un barret i la meva caçadora de cuir, semblava el noi de la pel·lícula "Powder ". La gent em mirava estranyada, però a mi ja em donava tot igual, després del que havia passat, em sentia per sobre del bé i del mal. Quan per fi em van dir que estava estable i que podia tornar a casa meva, a Miranda d'Ebre, una de les coses que "vaig suggerir" va ser que em retiressin el catèter venós central, que veia com la meva última connexió amb la malaltia. Em van advertir que era necessari per si havia de tornar a ingressar, que tornar-me’l a posar era un rotllo ... però sempre he estat molt tossut i vaig aconseguir que m'ho traguessin. El simple fet de desprendre’m d'aquell artefacte em feia tallar un vincle simbòlic amb la malaltia, i a més estava segur que no ho tornaria a necessitar. Gairebé l’encerto perquè al cap d'unes setmanes es va reactivar el virus de la varicel·la, atacant-me a l'estómac, i vaig haver de tornar a ingressar uns dies, però es va solucionar amb antivírics per via intravenosa. Després vaig seguir amb revisions periòdiques amb els hematòlegs de Santander, fins que sobre els 6/7 anys després del trasplantament em van dir que ja no calia que tornés per allà. Estava curat.

M'encantaria que la meva experiència servís per ajudar a persones que estiguin passant pel que jo vaig haver de passar. I el meu consell és: tingues paciència, el procés és llarg, però gràcies a la medicina i al meravellós personal sanitari que tenim, es pot superar. Intenta seguir fent el que t'agrada a la manera del possible, dona’t capritxos, treu les forces d'on les necessitis i mai et rendeixis. Sigues positiu, riu-te'n de tu mateix, fes bromes sobre el teu aspecte... per descomptat que també tindràs mals dies, llavors crida, plora sense por, trenca coses (petites), estàs passant per molta tensió i de vegades és necessari també afluixar la vàlvula d'escapament ... però sempre tenint clar que LA TEVA SITUACIÓ ÉS PASSATGERA.

I a les persones que tinguin familiars i amics passant per aquesta situació, els vull dir que, encara que estiguin destrossats per dins, es mantinguin positius i mai perdin el somriure, ja que això et tranquil·litza i et transmet seguretat. Perquè en aquestes circumstàncies, no vols veure cares llargues, ni que et mirin amb llàstima. Mentre hi ha vida hi ha esperança, i algú està lluitant per la seva.

Finalment, ja que mai podré tornar-li el favor al meu donant, el que sí puc fer és intentar conscienciar al màxim possible a la gent perquè es facin donants de medul·la, i puguin salvar la vida a una altra persona. Com algú va fer amb mi, de forma completament desinteressada, fa 15 anys. Per aquest motiu, pel meu donant, per tota la gent que m’ha ajudat, per la meva família, pels meus amics, els meus metges i tot el personal sanitari... si aconsegueixo que, després de llegir el meu testimoni, almenys una persona decideixi fer-se donant, tot aquest rotllo haurà valgut la pena, i m'haureu fet la persona més feliç del món, en aquest meu 15è "cumplevida". Vosaltres teniu la clau perquè gent com jo pugui sortir d'aquest infern.

Avui, com cada 30 d'abril, em beuré una copa de vi negre, a la vostra salut."

Hugo

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:26