El primer ratolí era un nen que havia començat a anar a la llar d'infants del poble amb un any i escaig.

Era l'hivern, i això feia que els primers refredats despuntessin malgrat que mai havia tingut cap complicació a nivell de salut. Era normal. Visitàvem el pediatre i tornàvem a casa amb un xarop sota el braç que ens feia remuntar uns dies i de nou tornàvem a recaure. Era normal. Però la tos i els mocs es van anar accentuant i fins i tot vam anar un parell de vegades a urgències; tot era normal… La tercera vegada que hi vam anar, però, el panorama va canviar i més aviat tot era… estrany… I de l'Hospital Josep Trueta de Girona ens traslladàvem amb ambulància a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona amb un diagnòstic, pendent de confirmar, encara, de leucèmia.

Dos dies després, tots els problemes del nostre ratolí es resumien amb un nom molt llarg: Leucèmia Aguda Limfoblàstica de precursors T.

L'impacte de la notícia va ser una galleda d'aigua freda per a tota la família. El que ho va tolerar millor, en definitiva, va ser l'Ícar que, tan petit, amb prou feines es preguntava què hi feia en un hospital…

A partir d'aquí, la relació que teníem amb ell canviaria radicalment, i aviat el pare, la mare, avis, cosins, tiets i amics vam reorientar-nos cap a portar de la millor manera possible aquesta situació i acompanyar-lo com més bé sabíem.

Els primers dies van ser molt intensos, calia trobar les paraules adequades per explicar-li tot el que li estava passant al nostre ratolí (quan nosaltres pràcticament no enteníem res!) i fer-li entendre que aparcaríem tot el que coneixia fins aleshores per un nou paisatge, ple de bates i llençols blancs, i, a poc a poc, ens vam començar a familiaritzar amb paraules que mai havíem fet servir tant, des de "bomba" a "neutropènia".

En els escassos dos metres quadrats de llit, que es van convertir en el cau del nostre ratolí, vam explicar moltíssims contes, sí, i cantar cançons, sí, i jugar sense parar, sí… mentre el personal d'infermeria, que ens guiava i cuidava, seguia les seves rutines de controls diaris i administrava la medicació que els doctors anaven pautant.

El nostre ratolí, malgrat tot, era feliç! Podem comptar amb els dits d'una mà els dies que ens va costar arrencar-li un somriure! I nosaltres, malgrat tot, sempre teníem un somriure a punt per a ell! És clar que el dia que ens van dir que la resposta al tractament de quimioteràpia no havia estat la prevista ens va costar una mica… per sort hi havia una alternativa: el trasplantament de medul·la òssia, i, per sort, a l'altra punta del món, als Estats Units, la Fundació Josep Carreras hi va trobar un donant compatible!

El segon ratolí és un nen que amb cinc anys acabats de fer, després d'una cursa d'obstacles que n'ha durat tres, va trobant-se cada dia millor, té una medul.la nova de trinca, comença a no dependre de mil i una pastilles i xarops en el seu dia a dia, a sentir que el seu cor batega correctament, que les seves cames li permeten recórrer el carrer més llarg del poble, que pot començar a treure's la mascareta de la punyeta, que l'ansietat que li generava tanta cortisona comença a esborrar-se, que hi veu més enllà de les parets de casa i aviat podrà començar a apropar-se al món dels infants, el que li pertoca. Un nen que aquest hivern ha pogut descobrir què és trepitjar neu i, a l'estiu, què significa de veritat banyar-se a la platja! I fins i tot a les acaballes de l'estiu, ha descobert què vol dir això d'anar a escola, cosa que fan tots els nens menys ell!

Per tot això sabem que els donants de medul.la òssia sou brutals!

El que no sabem és si el proper carnestoltes es voldrà tornar a disfressar de ratolí, l'Ícar?!