Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Ignacia Gimeno Carreras

Va néixer a la rebotiga de la lleteria que regentava el seu pare, a la part alta de Barcelona.

Era la quarta de cinc germans i qui més es va interessar pel comerç familiar. Gaudia darrere del taulell i el tracte amb els clients se li donava bé, i a més era bona administradora, tenia tremp i dots de comandament. Ignacia va créixer amb el ferm propòsit de muntar un negoci propi en un futur, i així va ser. Ja casada, va obrir amb el seu marit una tintoreria que, al cap dels anys, s'havia convertit en una cadena d'establiments dedicats a la neteja de peces de roba. Com que no tenien fills, es van lliurar cent per cent al negoci. Ella s'encarregava de coordinar la bona marxa de les botigues, era meticulosa en la feina i no admetia cap error, i demostrava un caràcter fort i enèrgic amb els empleats que podia contrarestar, no obstant això, amb la més absoluta generositat si considerava que la mereixien.

Va ser una època molt feliç per la parella, durant les vacances solien emprendre viatges per Europa, també els agradava menjar bé i eren assidus dels bons restaurants. Però Ignacia era una dona de gustos senzills, ni mundana, ni presumida, que abans de res preferia estar a casa. Cuinar i cosir eren les seves aficions favorites, i els seus estalvis els invertia en les antiguitats o les nombroses col•leccions de miniatures de porcellana que decoraven el seu entorn.

Quan Ignacia va complir 70 anys tot aquest món seu va anar al baix. El seu marit va decidir separar-se, van vendre el pis i el negoci. Ella es va quedar sola amb el seu fidel gosset i va decidir instal•lar-se a Gelida, prop d'un dels seus germans. S'entretenia cosint, regant les plantes o cuinant grans guisats per a ocasionals convidats, i així va passar els anys fins que va envellir. Quant als seus germans, un havia mort, una altra tenia Alzheimer, un altre vivia fora d'Espanya i el petit, el qui més s'ocupava d'ella, també va emmalaltir. Així les coses, la seva neboda Marta, que vivia al Masnou i la visitava sovint, li va suggerir de traslladar-la a una residència d'aquella localitat. Primer es va mostrar en desacord, però finalment va acceptar. "Tenia 82 anys quan va ingressar en la seva habitació, envoltada dels seus mobles i els seus records, amb una terrassa amb vista al mar que omplim de flors, ben cuidada i sempre acompanyada, els seus últims anys foren de nou feliços, li va canviar fins i tot la cara", recorda la seva neboda, com també que en nombroses ocasions havien parlat sobre el testament. Ignacia volia donar part dels seus béns a alguna fundació i va ser la seva neboda qui li va aconsellar que els deixés a la Fundació Internacional Josep Carreras, ja que ella havia viscut l'experiència recent d'un amic proper, malalt de leucèmia, que s'havia curat gràcies a la Fundació, i li va comentar la importància de la labor que s'hi realitzava. Ignacia, llavors, va decidir que aquesta seria la millor destinació per al seu capital.

Pàgina web actualitzada 15/12/2018 22:04:50