El 9 de juny de 2010 em va canviar la vida. Una anàlisi de sang que em van fer, doncs duia dues setmanes amb hematomes que em sortien amb facilitat i tenien un color una miqueta estrany, van donar uns resultats alarmants i immediatament em van aïllar a l'Hospital San Pedro de Alcántara a Càceres (ciutat en la que resideixo). El dia 10 em van fer una punció de medul•la òssia i a les poques hores m'ho comunicaven: tenia leucèmia promielocítica aguda. L'hematòleg em va donar moltes esperances, em va dir que de la LMA M3 es cura el 82% dels pacients... Això em va animar, i l'única cosa que li vaig dir va ser "fes el que sigui necessari com més aviat millor perquè la única cosa que sé és que no em vull morir".

A l'endemà van començar a donar-me quimioteràpia, fins a 5 cicles. A la meva habitació, la 417, estava com a casa meva, no sentia dolor, tenia molta gana i m'entretenia fàcilment. Però una vegada que van acabar aquests cicles, van començar els efectes secundaris... ¡tres setmanes sense menjar! Aquests dies se'm feien llargs i el meu cap només pensava en el que menjaria al sortir d'aquella habitació. Per fi va arribar el dia i les meves defenses van pujar després de 32 dies. Em van fer una altra punció i vaig marxar a casa, només volia veure a la meva gent i menjar el que volgués.

Després van començar les consolidacions i la tornada a l'hospital. L'ingrés de la 1ª consolidació, coincidia amb la boda d'una de les meves amigues, i jo a l'hospital enganxada als "sueros" i les bombes que xiulaven a tota hora. Però... sorpresa!, abans de casar-se, la meva amiga va venir a veure'm dient: "no em caso sense veure avui a la Irene". Quina il•lusió em va fer! Però no tot queda aquí, vaig seguir la cerimònia mitjançant vídeotrucada i al concloure, van venir totes les altres amigues a visitar-me, totes guapíssimes. Els meus ulls brillaven com mai i estava feliç, doncs em vaig adonar que no estava físicament a la celebració, però si que em tenien present a cada minut. A l'endemà vaig rebre un gran regal, el ram el van guardar per a mi i els meus ulls tornaven a brillar.  

La Irene, amb les seves amigues i la núvia

Després de la 3ª i última consolidació van tornar a aïllar-me, les meves defenses van baixar molt i van tardar a pujar. Vaig sortir de l'hospital l'11 d'octubre i va començar la meva gran remuntada. Tenia moments baixos però amb la meva força, aviat remuntava.

La Irene rodeajda de les seves infermeres

Ja han passat quasi 5 mesos des de que vaig sortir de l'hospital i no us imagineu com m'ha canviat la forma de veure la vida... Vaig anar a Londres amb la meva germana i una amiga. Em semblava mentida veure'm allà després de tot el que m'havia passat.

La Irene, a Londres

Després del Nadal vaig poder reprendre la meva carrera i començar a estudiar pels exàmens de febrer: prova superada!

Cada matí, quan em desperto, em sento especial. Sento que tornar a viure i saber aprofitar les oportunitats, et fa sentir-te més feliç... et donen encara més ganes de viure! El meu futur professional... no sé ara com ni on serà. El que sí que sé, és que he d'ajudar a les persones que estan passant pel mateix que jo vaig passar, que vegin que després de passadís fosc i amb tants obstacles, hi ha una llum que et porta a la felicitat. D'això, no en tingueu cap mena de dubte.

La Irene actualment amb la seva amiga Lupe

Una forta abraçada a tots i ànims, ¡¡¡s'ha de seguir lluitant!!!

Irene

Fes-te soci de la curació de la leucèmia i altres malalties hematològiques malignes, AQUÍ

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ