Irene
El meu nom és Irene tinc 26 anys, estic trasplantada de medul·la òssia i sóc ex pacient de leucèmia limfoblàstica aguda.
Tot va començar el setembre de l'any 2012 quan vaig ingressar a urgències a causa de diversos hematomes a les cames. També em costava molt respirar, tenia cansament extrem i marejos molt forts. Van ser una sèrie de petits símptomes que no van alarmar a la meva mare fins que es van acumular tots de cop. Si us dic la veritat, jo no donava molta importància a aquests símptomes perquè mai vaig arribar a pensar que a mi em pogués arribar a passar una cosa tan greu. Mai som conscients de què ens pot passar una cosa dolenta, o ens pot arribar a tocar la "mala loteria" fins que et passa, o et toca.
El 13 de setembre de 2012 em van diagnosticar una leucèmia. Quan l'hematòleg va venir a donar-me el diagnòstic crec que només vaig tenir un pensament: "I ara què he de fer? Digueu-me el que he de fer per curar-me". Mai vaig arribar a pensar que aquesta malaltia em podia arribar a vèncer, sempre em veia a mi mateixa en un futur curada, fent les coses que no havia fet abans i que anava a agafar amb més ganes que mai. Potser, com ja he dit, pel desconeixement de la gravetat de la malaltia. Però crec que aquest desconeixement i ganes de tirar endavant va ser el que va fer que el meu cos aguantés tota aquesta batalla. Em vaig sotmetre durant 7 mesos a quimioteràpies i aïllaments a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. No va ser una etapa fàcil, però tampoc va ser la pitjor dins de la malaltia.
Als 10 mesos, gairebé quan començava a veure la llum de la curació, vaig tenir una recaiguda. La conseqüència va ser que havia de sotmetre’m a un trasplantament de medul·la òssia. Aquesta notícia ja em va espantar més. No volia tornar als aïllaments, a les quimioteràpies, i a la caiguda del meu pèl que ja el tenia més o menys "pentiable". Vaig tenir por de tots els riscos dels quals em van informar. Però m’ho vaig empassar com vaig poder, i vaig dir al món que no tenia por de res, i que anava a sortir d'aquesta. Els deia a tots i a mi mateixa: "aquesta malaltia no sap en el cos que s'ha ficat".
La Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia em va aconseguir un donant de medul·la òssia al 100% compatible. Era una donant alemanya de la meva mateixa edat. No és possible conèixer-la així que només vaig tenir l'oportunitat de enviar-li una carta molt emotiva però anònima, i ella igual. El trasplantament me’l van haver de fer a Barcelona a l'Hospital de la Vall d'Hebron. La Fundació Josep Carreras ens va treure, a la meva família i a mi, una càrrega immensa de sobre, posant a la nostra disposició un pis d'acollida a prop de l'hospital per poder fer-me els controls cada dia quan no estigués ingressada, i poder recuperar-me del trasplantament. Així, la meva família també podia quedar-se al pis.
La meva estada al pis d'acollida va ser de 5 mesos. Era un pis acollidor i calentet en els dies de fred que s'acostaven. A més, estava a un carrer de l'hospital i no havia de fer llargs trajectes, ja que això suposava moltíssim esforç pel meu estat. El que més em va impactar del pis és que en una habitació hi havia una bicicleta estàtica. En aquell moment no m'agradava molt perquè la meva mare i el meu metge m’obligaven a fer mínim 10 minuts de bici cada dia. Repeteixo que no sabeu el gran esforç que això suposava per a mi, ja que havia perdut tota la musculatura, però aquesta bici no hi era en va, bé ho sabien els que la van posar que també aquesta era part de la meva recuperació. També em va agradar que els que hem habitat el pis podem deixar coses per a les pròximes famílies que ho necessitin. Hi ha un gran llibre de visites en el qual tots podem posar un missatge d'ànim i esperança. Tot això va ser de gran ajuda ja que la meva família no va haver de fer-se càrrec de buscar allotjament i del gran cost addicional que això hagués comportat.
El 24 d'octubre va fer 3 anys del trasplantament. Van ser dies molt durs que només pot entendre qui ho ha passat. Pèrdues de 20kg en un mes, molta debilitat, vòmits i morfines. Passar el Nadal amb tractament no és agradable, però en aquestes dates sempre tens la il·lusió que tot pot millorar. No vaig poder inflar-me a polvorons i tampoc vaig poder afartar-me a menjar com fa tothom en aquestes dates, però vaig poder gaudir d'allò més important de la meva vida que és la meva família.
Si us dic la veritat, la meva ment ha mig esborrat aquests records. Sé que hi va haver molta foscor a ells, però en mi quedava la petita llum d'esperança, les ganes de viure i fer tot allò que em quedava per fer. Només tenia 23 anys. Volia tornar a gaudir de cada raig de sol a la pell, del gust del menjar sense que et faci mal la boca, de l'aire lliure, l'esport, ballar, les reunions en família i els amics. Les coses petites de la vida que es fan grans quan et falten. No em vaig rendir mai, i crec que em vaig queixar poc per al que m'estava passant perquè no volia que els del meu voltant ho passaran malament. El còctel del tractament a l'hospital, al costat dels mims de la meva família i suport dels meus amics, la fortalesa mental, el meu donant, les moltes facilitats que ens va donar la Fundació amb el pis d'acollida i ajudes, va ser el que em va fer estar on jo estic ara.
¡Curada, sana i feliç! Només puc donar GRÀCIES. 💛
Irene