Em dic Isaura i tinc 19 anys. Fa un any, amb 18 anys, em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin.

Va començar tot un dia de juliol, a finals de mes. Em vaig despertar i encara no sé per què, vaig passar la meva mà pel pit. Notava alguna cosa estranya, una mica diferent. Per a comparar, vaig passar la meva mà pel pit de la meva germana i efectivament, ella no ho tenia. Una espècie d'embalum. Em vaig anar directament al metge. Allà, em van descobrir un altre i molt més gran al coll. El metge em va enviar molt ràpid a urgències. Era tan innocent, que allò que va veure tan clar el metge jo no ho entenia. Hores i hores en urgències, però res. Va ser a Medicina Interna quan vam començar a descartar i també a entendre. Un gran metge, al qui li dec la vida, em va dir:

- Jo no em vaig de vacances sense saber finalment, el que tens.

I així va ser. D'avui per a demà em va enviar a quiròfan per a una biòpsia; el moment més dolorós de tota la malaltia. Però aquella mostra de teixit, va ser, la qual em va donar el resultat: Limfoma de Hodgkin en estadi II.

Paraules d'una doctora que moments abans m'havia fet milions de preguntes, que asseguda al costat de la meva mare i el meu pare ja no sabíem com contestar. Preguntes que cada vegada tenien menys sentit... i jo, innocent, sense entendre gens. Fins que vaig escoltar les paraules, ordenades però brutes: malaltia maligna. Em moriria? Tractament: quimioteràpia. El meu món es va anar i asseguda a la llitera de la consulta, el meu món es va fer blanc. Un espai interminable en el qual havia molta llum, i a poc a poc, se m'aproximava la meva imatge. La meva imatge sense cabell. Era jo: malalta de càncer.

Va ser desastrós. La meva mare no aparentava tenir consol. El meu pare no obria boca. La meva germana, va passar de ser una comuna adolescent a veure's dintre de la vida mateixa. El meu company sense entendre com podia ser. Les meves amigues... els meus avis... la meva família...

Isaura i el seu xicot

Va arribar el moment de tallar-me el pèl, d'afrontar allò que venia. Les ganes sobraven i la meta clara: viure. No havia en la meva ment, la paraula "mort". Això i tots al meu voltant van ser els que em van ajudar a superar totes les proves.

Tot el que veus a la tele, al carrer, etc. i penses: què trist... Algun dia et passa i t'adones, que ganes més del que perds. Vaig guanyar: tot el que tinc ara. Vaig perdre: tot allò que necessitava perdre, per a ser feliç.

Entre cançons, fotos i llàgrimes recordo aquests sis mesos, aquestes dotze quimios que m'han canviat la vida. Que m'han ensenyat a viure, a valorar-me, a estimar als altres, a menysprear les ximpleries que acostumem a anomenar problemes seriosos. Som persones; només amb néixer ja comencem a morir. Abans o després. D'una manera o d'una altra. Però visc, estic viva i per això vaig emmalaltir, igual que puc tornar a recaure. I...? Vaig conèixer gent que havia superat dos càncers i tornaven a estar allà, al box injectant química al cos per a viure. Us juro, que aquesta gent estava molt més viva que qualsevol altra que veiem tots els dies pel carrer.

Isaura amb una altra triumfadora del càncer, la Marta 

Una abraçada per a tots aquells que saben de què parlo o que ho estiguin començant a saber.

No fa mancada dir que els efectes secundaris tant a llarg com a curt termini són dolorosos, que no agrada a ningú passar-se hores i hores tancats a casa i tampoc estar tancada a l'hospital. Però tota l'ajuda de la meva família, els petons i les flors del meu company, la mirada de la meva gosseta, les visites de les meves amigues i un llarguíssim etcètera valien molt més que cada moment trist. Us estimo i us dec la meva vida.

Isaura amb la seva germana

Gràcies.

Isaura

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.