Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Isaura

Isaura, ex-pacient de Limfoma, ara

Em dic Isaura i tinc 19 anys. Fa un any, amb 18 anys, em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin.

Va començar tot un dia de juliol, a finals de mes. Em vaig despertar i encara no sé per què, vaig passar la meva mà pel pit. Notava alguna cosa estranya, una mica diferent. Per a comparar, vaig passar la meva mà pel pit de la meva germana i efectivament, ella no ho tenia. Una espècie d'embalum. Em vaig anar directament al metge. Allà, em van descobrir un altre i molt més gran al coll. El metge em va enviar molt ràpid a urgències. Era tan innocent, que allò que va veure tan clar el metge jo no ho entenia. Hores i hores en urgències, però res. Va ser a Medicina Interna quan vam començar a descartar i també a entendre. Un gran metge, al qui li dec la vida, em va dir:

- Jo no em vaig de vacances sense saber finalment, el que tens.

I així va ser. D'avui per a demà em va enviar a quiròfan per a una biòpsia; el moment més dolorós de tota la malaltia. Però aquella mostra de teixit, va ser, la qual em va donar el resultat: Limfoma de Hodgkin en estadi II.

Paraules d'una doctora que moments abans m'havia fet milions de preguntes, que asseguda al costat de la meva mare i el meu pare ja no sabíem com contestar. Preguntes que cada vegada tenien menys sentit... i jo, innocent, sense entendre gens. Fins que vaig escoltar les paraules, ordenades però brutes: malaltia maligna. Em moriria? Tractament: quimioteràpia. El meu món es va anar i asseguda a la llitera de la consulta, el meu món es va fer blanc. Un espai interminable en el qual havia molta llum, i a poc a poc, se m'aproximava la meva imatge. La meva imatge sense cabell. Era jo: malalta de càncer.

Va ser desastrós. La meva mare no aparentava tenir consol. El meu pare no obria boca. La meva germana, va passar de ser una comuna adolescent a veure's dintre de la vida mateixa. El meu company sense entendre com podia ser. Les meves amigues... els meus avis... la meva família...

Isaura, ex-pacient de limfoma, amb el seu xicot

Isaura i el seu xicot

Va arribar el moment de tallar-me el pèl, d'afrontar allò que venia. Les ganes sobraven i la meta clara: viure. No havia en la meva ment, la paraula "mort". Això i tots al meu voltant van ser els que em van ajudar a superar totes les proves.

Tot el que veus a la tele, al carrer, etc. i penses: què trist... Algun dia et passa i t'adones, que ganes més del que perds. Vaig guanyar: tot el que tinc ara. Vaig perdre: tot allò que necessitava perdre, per a ser feliç.

Entre cançons, fotos i llàgrimes recordo aquests sis mesos, aquestes dotze quimios que m'han canviat la vida. Que m'han ensenyat a viure, a valorar-me, a estimar als altres, a menysprear les ximpleries que acostumem a anomenar problemes seriosos. Som persones; només amb néixer ja comencem a morir. Abans o després. D'una manera o d'una altra. Però visc, estic viva i per això vaig emmalaltir, igual que puc tornar a recaure. I...? Vaig conèixer gent que havia superat dos càncers i tornaven a estar allà, al box injectant química al cos per a viure. Us juro, que aquesta gent estava molt més viva que qualsevol altra que veiem tots els dies pel carrer.

Isaura amb una altra triumfadora del càncer, la Marta

Isaura amb una altra triumfadora del càncer, la Marta 

Una abraçada per a tots aquells que saben de què parlo o que ho estiguin començant a saber.

No fa mancada dir que els efectes secundaris tant a llarg com a curt termini són dolorosos, que no agrada a ningú passar-se hores i hores tancats a casa i tampoc estar tancada a l'hospital. Però tota l'ajuda de la meva família, els petons i les flors del meu company, la mirada de la meva gosseta, les visites de les meves amigues i un llarguíssim etcètera valien molt més que cada moment trist. Us estimo i us dec la meva vida.

Isaura, ex-pacient de limfoma, amb la seva germana

Isaura amb la seva germana

Gràcies.

Isaura

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23