Iván
"Fa dos anys i mig que ens va canviar la vida completament. No ha estat un camí fàcil, han estat moltíssims els moments dolents, de caigudes, d'incertesa, de por, de dolor ... Moments que pertanyen al passat perquè, avui dia, per fi podem començar a perdre una mica la por i començar a viure una nova vida.
Avui 25 de gener de 2017 fa un any del trasplantament de medul·la òssia, 365 dies viscuts intensament. Avui és el teu primer cumplevida, Iván, ara a seguir complint somnis. T’estimo. Ja has vist que tot és possible. Tots t’estimem moltíssim.
Tot va començar un dimarts 2 de juny de 2015 quan vam anar a urgències. Allà li van realitzar una analítica a l’Iván i, després de repetir-la dues vegades, el diagnòstic va ser leucèmia. Anteriorment no tenia cap símptoma que indiqués que pogués patir una malaltia tan greu, de manera que aquest diagnòstic ens va agafar completament desprevinguts.
Del nostre hospital el van traslladar a l'Hospital General d'Alacant on van confirmar el diagnòstic i ens van informar que passaria un mes ingressat com a mínim. Havien de posar-li un catèter i començar amb la quimioteràpia el més aviat possible.
En aquest moment se't cau el món a sobre, i el primer que penses és: "per què a mi ?, per què a ell ?, què farem ara ?, com ho afrontarem?". Nombroses eren les preguntes que ens fèiem mentre, alhora, intentàvem assimilar tot el que ens anaven dient els metges. En aquell moment teníem dos fills: l’Izan de 8 anys i l’Aitana de només 6 mesos.
No sabíem molt bé com ens ho faríem, però jo tenia molt clar que calia superar-ho i no permetria que la malaltia ens enfonsés. Ell, però, mirava més la banda negativa. La por en aquests primers moments et supera. L’Iván només tenia al cap els seus fills, no parava de pensar en ells i de plantejar-se com li diríem al més gran. El seu treball també li preocupava perquè és autònom i estava en plena campanya d'estiu. Li va costar fer-se a la idea, però, al final, entre tots vam aconseguir que es centrés en la seva salut i que deixés la resta a les nostres mans.
Van haver de realitzar-li una punció en la medul·la òssia per a determinar el percentatge de malaltia en les seves cèl·lules i així saber quin tipus de leucèmia patia. El resultat va indicar que hi havia més del 80% de malaltia en la seva medul·la i que tenia leucèmia mieloide aguda.
Ens vam traslladar a viure a Alacant per estar a prop seu i poder estar amb els nens. Així vam passar els primers quaranta dies, llargs i durs, del seu primer ingrés. Amb aquesta primera quimio va aconseguir la remissió completa de la malaltia. No necessitaria un trasplantament de medul·la òssia d'un donant, sinó un trasplantament autòleg (o autotrasplantament). Per realitzar aquest autotrasplantament s’havia de sotmetre a un altre cicle de quimio seguit d'una consolidació per recollir les seves cèl·lules i congelar-les ja que servirien posteriorment pel trasplantament.
Finalment va ser impossible recollir les cèl·lules perquè va contraure diverses infeccions greus durant el procés. En el primer cicle va agafar pseudomonas a la pell i va haver d'entrar a quiròfan. En el següent cicle va ser un estreptococ que el va paralitzar del coll cap avall.
Aquestes dues infeccions són molt greus per a un pacient sense defenses. Afortunadament la seva medul·la seguia en remissió i, com va ser impossible la recollida de cèl·lules, aquí va acabar el seu tractament. A partir d'aquest moment, tots els mesos anava a revisió i cada trimestre li realitzaven una punció per controlar que seguia en remissió. Als dos mesos de rebre la seva última quimio ens vam assabentar que, tot i ser dificilíssim, estava embarassada. I així va arribar el nostre tercer fill, l’Evan.
Les revisions anaven sortint positivament cada mes, igual que l'embaràs. Semblava que la vida ens somreia i que aquest malson s’acabava. A l'octubre de 2016, data en la qual donaria a llum, vam rebre una trucada de la doctora que ens comunicava que en l'última prova un resultat havia sortit alterat. Als tres dies de néixer el nostre nadó vam saber que l’Iván havia recaigut i que havia d'ingressar com més aviat millor.
En aquesta ocasió sí que necessitava un trasplantament de medul·la òssia d'una altra persona. Calia buscar un donant compatible a través de REDMO (Registre de Donants de Medul·la Òssia de la Fundació Josep Carreras), ja que ni la seva germana ni els seus pares eren compatibles. Igual que la vegada anterior, vam llogar un pis a Alacant per estar a prop seu. Aquesta recaiguda va ser més dura per a l’Iván que estava completament destrossat. Ja sabia al què s'enfrontava però calia ser fort i lluitar, i per a això comptava amb la força que li donaven els seus tres fills.
Va començar amb el cicle de quimio i, per sort, va aconseguir la remissió completa. D'aquesta manera, en el moment en que aparegués un donant compatible li podrien fer el trasplantament. La sort seguia de la nostra part i el 22 de desembre de 2016 vam rebre la notícia que hi havia un donant 100% compatible amb l’Iván. Vam començar els viatges a València on li van realitzar les proves necessàries prèvies al trasplantament i el 15 de gener de 2017 ens vam instal·lar en la que seria la nostra habitació durant llargs dies a l'Hospital La Fe. Sabíem que era la solució i alhora érem conscients de les complicacions que comportava un trasplantament i que la quimio prèvia al trasplantament era una de les més dures. Malgrat això, ser forts i positius era la nostra única opció.
Veia que ho passava malament, que no li era fàcil, però intentava fer-li-ho més suportable possible. Jo tenia una cosa clara, mai el deixaria caure. Jo estava segura que ell ho aconseguiria i que aviat tornaríem a estar els cinc junts. Va aguantar dia rere dia lluitant com un tità entre aquelles quatre parets i en el seu dia +17 ens van donar l'alta perquè les seves defenses van augmentar. Els metges ens van recomanar quedar-nos en un pis a València prop de l'hospital per poder anar amb rapidesa davant de qualsevol urgència, ja que no tots els hospitals tracten aquesta malaltia i nosaltres vivim a dues hores de distància. La seva primera nit fora de l'hospital la va passar amb febre per un virus que havia agafat i va haver de tornar a ingressar. Estava molt feble i seguia necessitant plaquetes i sang.
A la setmana li van donar l'alta i, per fi, es va trobar a casa amb els seus tres tresors, als que sempre tenia presents. No va ser fàcil, però a poc a poc van anar passant els mesos, li anaven traient medicació, s'anava recuperant i agafava més força i resistència. Així va ser com, mes a mes, el meu gran heroi i amor de la meva vida, va vèncer aquesta batalla, va vèncer al drac de la leucèmia.
Avui, a un any del trasplantament, mirem enrere i encara que recordem els moments durs que hem passat, hem après que només importa tirar la vista al futur i viure el dia a dia gaudint de tot el que tenim avui.
Malauradament, són moltes les famílies que lluiten contra aquesta malaltia. Famílies a les que m'agradaria enviar tot el meu suport i la meva força, i fer-los veure que sí es pot i que després de la tempesta arribarà la calma, el dolor quedarà enrere i tot esforç haurà valgut la pena. També vull fer una crida a totes aquelles persones que tinguin entre 18 i 40 anys a què donin sang en el seu centre de salut més proper, plaquetes i medul·la. Donar medul·la no és perillós ni dolorós per al donant. Existeix molta desinformació sobre aquests temes i no som conscients que tots podem ser superherois, tots podem salvar una vida amb un sol gest; gest que queda completament recompensat amb la satisfacció de saber que has ajudat a una persona a seguir vivint, a seguir tenint esperança, i a una família sencera a tornar a ser feliç
Per últim, no vull oblidar-me d'agrair el suport de la nostra família i amics. Us estimem".
Vanessa, dona de l’Iván