Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Javier

El meu germà es diu César Solís, va néixer a Rosario (Argentina) fa 41 anys i viu a Espanya des de fa 12 anys. Resideix a Madrid on té un treball que li agrada molt i té parella, la Bárbara, també argentina. El millor de les seves vides és la seva filla Paloma, que té poc més d'un any i està donant els seus primers passos. La Paloma és un bebé sempre somrient i feliç.

Dos anys enrere, el César va començar a sentir que no es trobava bé físicament, que es cansava més del normal i això sense haver alterat o patit res estrany en la seva vida habitual. Va decidir, llavors, consultar al metge i en les anàlisis van trobar alguns valors de la sang per sota dels paràmetres normals. No calia gaire preocupació però li van dir que havia de controlar-se amb més freqüència. Els tractaments i estudis van anar augmentant. La incertesa es va accelerar fins a donar finalment amb el diagnòstic precís: síndrome mielodisplàstica (SMD). Es tracta d'una malaltia de la medul·la òssia que afecta la producció de glòbuls vermells. La medul·la deixa de realitzar les seves funcions específiques, podent derivar en una situació més greu i, si no s'actua a temps, pot arribar a produir la mort.

El César va començar a rebre transfusions periòdiques de sang, al principi cada quatre setmanes i després cada dues. Mentrestant el van tractar amb una medicació que no va donar els resultats esperats. L'única possibilitat de cura definitiva a aquesta malaltia era realitzar un trasplantament de medul·la òssia. Per poder fer aquesta intervenció no és necessari extreure cap òrgan a cap persona, sinó que el que es trasplanta a l'organisme del receptor són cèl·lules progenitores hematopoètiques. Aquestes cèl·lules es troben a la sang de qualsevol ésser humà, independentment del país, de les creences que tingui o de la raça. El requisit fonamental perquè el trasplantament funcioni és que donant i receptor siguin compatibles o, almenys, comparteixin un percentatge òptim de compatibilitat. El primer és analitzar els parents més propers, als germans en primer terme. Si no es trobés compatibilitat amb cap dels familiars propers es recorre al registre mundial de donants de medul·la òssia, tenint l'esperança de trobar-hi un donant compatible. En síntesi: la donació de medul·la és uns dels casos o situacions més directes en què la vida d'un ésser humà només pot ser salvada per la voluntat d'un altre ésser humà.

La possibilitat de trobar avui en dia un donant compatible no és gens fàcil. Segons les estadístiques actuals és gairebé miraculós. Per això, la fortuna de trobar casos compatibles arribarà a ser alguna cosa molt més gran quan al món hi hagi la màxima quantitat possible de persones donants de medul·la òssia.

Tornant a la nostra situació particular, el cas va ser que l'any passat vaig anar a visitar al César i a la meva família a Espanya i amb una simple extracció de sang van poder trobar que el meu germà i jo érem compatibles. Des de llavors, l'esperança es va instal·lar en nosaltres i, immediatament, va començar la preparació per fer el tractament de trasplantament.

Abans de relatar com segueixen les coses els explico alguna cosa de mi. Em dic Javier Solís, tinc 39 anys i visc la major part de l'any a Rosario (Argentina), ciutat que adoro i on m'encanta viure. Sóc esportista, el meu esport és el triatló (natació, ciclisme, atletisme), i li dedico a aquesta activitat la major part del meu temps. Però no visc exclusivament de l'esport, tinc els meus "rebusques", sóc el que es diu un petit empresari (no he arribat a mitjà encara). També sóc instructor de natació (amb això ocupo ara mateix el meu temps a Madrid a més d’entrenar-me). I, per cert, sóc molt feliç.

Pel fet que el César és ciutadà espanyol i viu fa molts anys a Madrid, tot el tractament es va realitzar en aquesta ciutat. El lloc ha estat l'Hospital General Universitari Gregorio Marañón, dependent de salut pública de l'estat. Resumeixo en què ha consistit el trasplantament.

Sent necessari que la medul·la del donant produeixi la quantitat més gran de les cèl·lules a transfondre, em vaig aplicar durant 5 dies una injecció diària que mobilitza aquest procés. Després, en l'àrea de donació de sang de l'hospital, van fer circular la meva sang d'un braç a l'altre mitjançant una màquina que detecta les cèl·lules, les separa i les emmagatzema en una bossa especial. Aquest procediment va requerir unes 6 hores durant les quals vaig estar tot el temps despert i sense cap problema important. L'endemà se li va fer, via catèter, la transfusió de les meves cèl·lules al César. Vull destacar aquí la qualitat professional i humana amb què vam ser tractats en tot moment i, sobretot, l'amor i l'afecte que li van brindar al César les infermeres i metges que el van atendre els dies previs i posteriors al trasplantament.

Avui fa poc més d'un mes del trasplantament i el César ja està amb la seva família a casa. També podem comptar avui que les anàlisis estan sent correctes. El camí de la recuperació és llarg però gràcies al trasplantament pot esperar tornar a tenir la qualitat de vida que tenia abans que li diagnostiquessin la malaltia.

Per acabar, vull deixar-los el missatge del meu sentiment aquests dies. Em considero un afortunat a la vida per haver tingut una família que em va donar la possibilitat de tenir una educació, de fer esports, de fer gairebé tot el que se m'ha ocorregut. També em va donar la possibilitat d'esmenar els meus errors i ha celebrat els meus èxits. Tinc molt bons amics que em valoren pel que sóc i no pel que tinc. També tinc l'esperança d'un món millor per a tothom, més just i amb menys malbaratament. He tingut èxits esportius, he aconseguit metes i tot això m'ha donat grans satisfaccions però res m'ha fet més feliç en els meus, gairebé, 40 anys de vida que el fet d'haver ajudat amb la meva donació de medul·la a salvar la vida d'un altre ésser humà i, a més a més, la del meu germà. Això és el que avui més agraeixo a la vida.

Espero haver estat clar perquè s'entengui que donar és simple, és altruista, és solidari, és humà. Com més voluntats se sumin a aquesta causa més persones tindran la possibilitat de continuar vivint la seva vida tal com la somien.

Agraïm a la família, amics i coneguts pel suport en tot moment. També agraïm a Dóna Vida a Vida, a Compartir Vida, a Organització Nacional de Trasplantaments d'Espanya, a la Fundació Josep Carreras i a totes les organitzacions que treballen per crear consciència. Gràcies.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25