Van parlar de fer-me un trasplantament de medul·la òssia, li van fer proves als meus pares i a la meva germana gran, però cap va ser compatible amb mi. Van parlar també de que els meus pares tinguessin un altre fill HLA compatible per poder utilitzar la sang del cordó umbilical. Al final de tot no va fer falta fer el trasplantament de medul·la, en aquella època va arribar un tractament d'Estats Units que estava en proves i els van explicar als meus pares que podria funcionar o no. Els metges, entre d'altres tractaments, van començar a notar-me millora i les analítiques anaven sortint millor.

Recordo moltes coses tant bones com dolentes d'aquella època. A l'Hospital Sant Joan de Déu, tant a mi com als meus pares ens han tractat d'una manera excepcional, al final amb tant de temps que passes aquí és com la teva segona casa i segona família.

Els records dolents, en ser una nena petita, sobretot eren perquè no entenia per què m'havien de punxar cada dia, per què no podia sortir al carrer o per què no em deixaven estar amb amics. Són coses que en ser nena no entens. La meva mare m'explicava que tenia "una bestiola" dolenta en el cos i que havien de matar-la.

Moments bons n’hi ha tants! Recordo quan venien els jugadors del Barça a veure'ns, quan venien el Pare Noel i els Reis Mags i ens portaven molts regals. En aquest hospital en el qual tant de temps hem passat els meus records bons compensen els dolents.

A dia d'avui la principal seqüela de la quimioteràpia és una plaquetopènia crònica que anem controlant amb analítiques. Fa tot just sis mesos em van diagnosticar un altre tipus de càncer: un càncer de tiroide. Em van haver d'operar i fer una tiroïdectomia total. Ara estic medicada de per vida. El setembre em vaig haver de sotmetre a una sessió de iode radiació i actualment els valors tumorals m'han sortit negatius. El juny hauré de fer una altra tanda de iode radiació amb dosis més reduïda per a fer un rastreig.