Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Jesús

Em dic Jesús Valcárcel, tinc 33 anys i just el dia que vaig complir els 32 anys em van diagnosticar mieloma múltiple. El que per a un noi jove com jo hauria de ser un dels dies més feliços de la seva vida per ser el seu aniversari es va convertir en el pitjor. Encara recordo quan el metge internista em va dir que tenia mieloma múltiple sense ni tan sols esperar a l'última prova de la medul·la òssia. Per a mi va ser un xoc. Només pensava que no em podia morir perquè encara em quedaven moltes coses pendents per fer.

Tot va començar amb una simple anàlisi de sang. La meva dona, a la qual li dec la vida, es va obstinar a treure una analítica per veure com portava el colesterol. No em feia mal res i em trobava perfecte, però ella es va obstinar a fer-me l'anàlisi. Quan van sortir els resultats el colesterol estava perfecte però hi havia una proteïna que tenia un valor massa alt.

El meu metge de capçalera em va enviar a l'especialista que va demanar diverses proves per descartar el fatal diagnòstic. Tot semblava indicar que seria el pitjor però jo em mantenia optimista a l'espera de l'última i concloent prova de l’aspirat de medul·la òssia, sens dubte la pitjor que m'han fet. Malauradament el 16 de Juliol de 2013 es va confirmar, el mateix dia del meu aniversari. Va ser un cop terrible. Em vaig quedar impactat pensant que no viuria més de 1 o 2 anys. Em van derivar al servei d'hematologia de l'Hospital Universitari d'Albacete on vaig tenir la sort de ser tractat per la Dra. Ángela Ibáñez, una metgessa excepcional. La seva qualitat humana no té límits. La primera pregunta que li vaig fer va ser: quan temps puc viure? i ella em va contestar que no ho sabia, però que faríem tot el possible perquè fos el màxim temps.

Vam continuar parlant i poc a poc vaig veure les coses d'una altra manera. Em va dir que havien moltíssims tractaments i possibilitats i que com era jove tenia bones expectatives. Això em va animar molt i vaig decidir lluitar. Sóc una persona a qui li feia pànic les agulles, els hospitals, els metges i per aquest motiu el diagnòstic s’em va fer més difícil. Però vaig pensar, "Jesús no vagis més ràpid que ho fan els esdeveniments. De moment anem a començar el tractament i a veure què passa i després ja ens preocuparem ". Vaig començar el tractament al gener ja que abans no havia tingut cap símptoma i per protocol no em volien tractar, però al gener vaig tenir una sèrie d'infeccions forts i vam començar.

En el primer mes del tractament vaig aconseguir reduir tant la proteïna dolenta que va entrar en valors normals. Això va suposar per a mi una injecció de moral increïble. Vaig completar els 6 mesos de tractament al juliol i a l'agost em van programar un trasplantament autòleg de medul·la òssia. Això va ser el més dur. Vaig estar 20 dies aïllat en una habitació sense poder ni tan sols obrir la finestra. No estava sol perquè sempre estaven amb mi o el meu germà Santi o la meva dona Victòria, però els dies s’em feien eterns. Eterns perquè no podia estar amb el meu fill de 3 anys, Pablo. Va ser el que més vaig trobar a faltar durant l'ingrés. Recordo perfectament el matí del trasplantament. Estava molt espantat però no volia que ningú ho notés. Minuts abans de començar, la por es va apoderar de mi i vaig començar a suar i a passar-ho malament. L'auxiliar que estava, Jose, va ser l'única que es va adonar i es va acostar a mi, em va agafar la mà i em va començar a donar aire amb unes revistes. Això va ser clau per a mi. Immediatament em vaig tranquil·litzar i vaig sentir que anava a sortir bé. Que en un parell d'hores tot anava a ser història i que davant meu es tornava a obrir un futur. La meva dona sap bé que aquesta auxiliar i la infermera que van estar amb mi en el trasplantament sempre estaran presents en el meu cor.

Afortunadament tot va sortir bé. No vaig tenir cap efecte secundari per la quimio i em vaig recuperar en temps rècord. Recordo perfectament el dia que em va visitar l'hematòleg i em va deixar la porta oberta de l'habitació. Jo em vaig sorprendre perquè la tancaven immediatament perquè no entressin microbis i li ho vaig dir. Ell em va contestar, ja et pots anar a casa. Veure aquesta porta oberta va suposar per a mi l'inici d'una nova vida. Una vida més intensa, amb més ganes de viure que mai.

Ja han passat 6 mesos des del trasplantament i em trobo en remissió completa. Gràcies a Déu estic fantàstic i faig vida normal. La veritat és que sempre la vaig fer perquè sempre em vaig trobar bé, però ja sabeu que la processó va per dins. Sé que a dia d'avui el mieloma no es cura i poden haver recaigudes, però ara sé que sóc capaç de tornar a aixecar-me. A tots els que us diagnostiquin Mieloma o algun altre càncer si us plau no deixeu de lluitar. Càncer no vol dir mort. Els tractaments han avançat molt i es pot tenir una vida de qualitat. Val la pena lluitar i sentir-te vencedor. No només per tu sinó pels teus éssers estimats. Mai oblidis que es pot superar. Les ganes de viure mata més cèl·lules cancerígenes que la quimio.

I per acomiadar-me vull donar les gràcies a tot l'equip d'hematologia de l'Hospital General Universitari d'Albacete i en especial a les infermeres de la sisena planta que em van tractar molt bé. També vull agrair al meu germà Santi i a la meva dona Victòria tots els dies i nits que van passar amb mi en aquella habitació de l'hospital desitjant que tot sortís bé. Espero que la meva experiència pugui ajudar a gent que estigui en la mateixa situació que estava jo aquell 16 de juliol de 2013, amb por i incertesa. No tingueu por, sortirà tot bé.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24