Joan
Sóc en Joan, tinc 49 anys i el dia 11 d'agost del 2015 compleixo un any del meu trasplantament autòleg de cèl·lules mare: el meu primer “cumplevida”, un dia molt especial que vull celebrar amb totes les persones que actualment estan lluitant contra qualsevol càncer hematològic. I ho vull fer compartint el meu testimoni i el missatge que aquest malson, de vegades, té un final feliç. Dic "malson" perquè ha estat una ensopegada rere una altra fins avui.
Tot va començar el mes d'octubre de 2013. Ja feia uns dies que em trobava malament a la feina i a casa: sudoracions, fatiga, dificultat per a respirar, hipotensió i hipertensió. Finalment, i després de dos dies sense poder orinar, em vaig dirigir a Urgències acompanyat pel meu amic Xavi i abans d'ingressar em vaig desmaiar. Estava deshidratat, amb un nivell de creatinina de 18, febre, vòmits... Els mals auguris aviat van arribar a la meva família.
A l'UCI de la Clínica del Pilar de Barcelona van aconseguir estabilitzar-me en dues setmanes però a causa de la insuficiència renal que patia em van traslladar a l'Hospital Clínic. Allà em van començar a tractar a Nefrologia i en pocs dies ja m'estaven fent diàlisi en dies alterns sense perdre de vista que els metges buscaven la causa d'aquest quadre. Al cap d'una setmana em van fer un mielograma, punció a l'estèrnum i extracció de medul·la òssia per a la seva anàlisi, que va confirmar que patia un mieloma múltiple. Diàlisi i quimioteràpia (Velcade i Dexametasona) simultàniament. Els terribles efectes secundaris: vòmits, diarrees, febre, infeccions, cansament, dolor, falta de gana... Dubtes, por i incertesa.
El meu fill Josuè em repetia sovint: "Papa, un dia més, un dia menys" i, xiuxiuejant, ho repetia per a mi. Cada dia era una victòria al mieloma múltiple i un dia menys per a la curació. És molt important visualitzar aquesta imatge: veure'ns curats. La meva cunyada em va dir que imaginés una dutxa purificadora que eliminava les cèl·lules malignes que en la meva ment eren punts negres. Tot val per seguir lluitant. Tres llargs mesos ingressat amb entrades i sortides de l'UCI i poc abans de Nadal van deixar de fer-me la diàlisi. El meu sistema renal, que estava al 10%, es va recuperar fins al 50%.
La pèrdua de pes era preocupant, ja que la ingesta d'aliments era un drama, no tolerava gairebé res i el poc que ingeria no tenia cap gust. Paladar anul·lat. Em van donar d'alta el dia de cap d'any i vaig estar gairebé quatre mesos a casa de la meva germana, que em va cuidar. No era capaç de fer res sense ajuda. Una impotència total. Per si fos poc, al febrer de 2014 vaig patir una diverticulitis (perforació del còlon) i em van haver d’operar d'urgència. Tres mesos sense controlar les defecacions, amb fugues a qualsevol hora i amb incertesa de si aquest empelt seria definitiu o provisional fins que, per fortuna, després de tres mesos em van reconstruir el còlon.
Després de la reconstrucció, al juliol del 2014 em van avisar que les analítiques reflectien absència de cèl·lules cancerígenes i que estava preparat per l'autotrasplantament de cèl·lules mare. Em van explicar el procés (totalment inimaginable fa 15 anys) i després d'un dur tractament de químio sever (Melfalan), que va provocar caiguda de cabells, nafres, diarrees, febre i vòmits, novament em van autotrasplantar.
Des de llavors he tingut infeccions diverses, respiratòries i urinàries, ja que aquesta químio et deixa sense hematies, leucòcits i plaquetes. Però, a poc a poc, m’he anat recuperant, excepte pel que fa a la creatinina. He hagut de deixar de treballar i ara sóc pensionista, però he après dues coses molt importants. Primer, amb fe i actitud és possible curar-se d'un càncer i amb la inestimable ajuda dels meus fills Josuè i Anna, germans, pares, resta de família i amics. I, segon, la vida és meravellosa i ja no m’enutjo com abans i valoro les petites coses.
Gràcies a Déu no he tingut cap recaiguda fins avui i les meves visites amb la meva hematòloga ja són trimestrals. Espero que la meva experiència us ajudi a seguir lluitant. El camí és dur, molt dur, però en molts casos té premi... VIURE.
Ànims imparables!