Joaquín
Era un 3 de setembre de l'any 2007. Després de passar un cap de setmana a casa dels meus pares, en el nord de Perú, vam arribar a Lima. El meu únic fill, el Joaquín, portava alguns dies amb una mica de catarro i febre. Li vaig portar al seu pediatre habitual qui, després de fer-li una radiografia, em va indicar que necessitava ingressar-lo doncs veia alguna cosa estranya en els pulmons que podia ser un edema pulmonar. Aquesta nit ens vam quedar a la clínica sospitant que alguna cosa passava però mai vaig pensar en el que realment li succeïa al Joaquín. Al matí següent van posar un cartell a la porta de l'habitació que deia “Aïllat” o alguna cosa així. Després de fer-li un TAC, el metge va comprovar les seves sospites i llavors vaig rebre la trista notícia: leucèmia limfoblàstica aguda d'alt risc. No m'ho podia creure, per què al meu fill? Vaig embogir.
Vam haver de ser traslladats a un hospital local perquè rebés el tractament. Vam arribar a l'hospital i al principi em vaig negar a ingressar a l'habitació, em costava acceptar llegir el rètol de la porta: “UNITAT D’ONCOLOGIA I HEMATOLOGIA”, veure als nens sense cabell i als familiars que acompanyaven amb bates blanques i mascaretes; era massa per mi. Recordo que la cap d'infermeres va tractar de donar-me ànim dient-me que d'alguna forma era afortunada perquè tenia a la meva família al meu costat, que hi havia molts pacients que eren de l'interior del país i estaven sols. Paraules que vaig comprendre per complet anys més tard quan em vaig allunyar del meu país. Recordo quants dies em vaig passar en una cadira de l'hospital cuidant del Joaquín. Era aixecar-me i pensar: Això no és veritat, no puc estar aquí, això ha de ser un malson. Cada burxada, cada punció, cada dolor del meu petit, era molt dur.
És molt difícil veure a un nen acostumat a passejar, viatjar, anar a escola, practicar natació, karate… tancat, de la nit al dia, en quatre parets. Lligat a un cable dia i nit, veient i vivint els últims moments d'uns altres. Què dur veure la transformació física que sofreixen, gairebé no els reconeixes.
Després d'alguns dies de plorar amargament, vaig recobrar la fe. Em vaig aixecar i vaig decidir plantar-li cara a la malaltia. Déu em va donar forces i vaig decidir lluitar al costat del meu petit de 4 anys i mig, contra vent i marea. L'inici del tractament es va retardar alguns dies per algunes complicacions que va tenir, temps que vaig aprofitar per buscar altres alternatives de curació donat que, fins a aquest moment, era incrèdula de la quimioteràpia pels seus efectes adversos. Finalment el Joaquín va començar amb el tractament.
Van ser llargs ingressos a l'hospital, el primer d'ells de 50 dies continus, molta quimioteràpia, en forma oral, intravenosa, intramuscular, intratecal, puncions lumbars, analítiques de sang dia si, dia no, transfusions de sang i plaquetes per pal·liar els efectes de la quimio, complicacions, una pneumònia, una quimio que li va donar reacció i va comportar a terribles maldecaps i febre alta, grans dubtes, grans temors… I com si això fos poc, vam haver de buscar desesperadament donants de sang i de plaquetes. Però el meu petit lluitador va sortir de tot això. Agraeixo infinitament a la meva família que sempre em va recolzar, especialment a la meva germana Edith, que va cuidar del meu fill com si fos el seu i va ser, fins i tot en la distància, el meu drap de llàgrimes.
Al juliol del 2008, el Joaquín i jo vam arribar a Espanya per a un trasplantament de medul·la òssia. Després de moltes proves els metges van decidir que no li farien el trasplantament perquè no era el moment i continuaria amb quimioteràpia de manteniment fins a completar els 2 anys.
El 20 de novembre de 2009, el dia que acabava amb la quimioteràpia de manteniment i començava una etapa millor, li van fer algunes proves de rutina. Quan vam arribar a casa, vaig rebre una trucada telefònica per donar-me per segona vegada la trista notícia. El Joaquín havia recaigut. Déu quin dolor, què fer? Com explicar-li al Joaquín el que succeiria? A més, aquesta vegada, em trobava fora del meu país i sense família. El món se'm va enfonsar novament però EL MEU CAMPIÓ, com jo li dic, sorprenentment em va aixecar l'ànim. Encara que tractava d'ocultar-li el meu dolor, ell ho sentia i em va dir: “Mama, no hi ha problema. Ara sí em faran el trasplantament i ens tornarem a Perú.” Aquestes paraules, aquesta valentia em van donar força a seguir lluitant amb ell. No podia decaure. Ell em necessitava i jo havia de recolzar-li. Van ser 5 mesos de quimioteràpia, ingressos i sortides de l'hospital, novament transfusions de sang i plaquetes i moltes però moltes ganes de viure. Ell mai va perdre l'ànim i sempre tenia ganes de jugar, de llegir, de pintar i fins i tot de ballar. Encara amb els efectes de la quimioteràpia, sempre trobava un moment de millor ànim per fer-me ballar a l'habitació de l'hospital.
Finalment, després de molta quimioteràpia, el 20 d'abril del 2010 li van realitzar l’autotrasplantament de medul·la òssia, al qual va reaccionar de forma estupenda i, en només 10 dies post-trasplantament, ens van enviar a casa.
Actualment ell es troba molt bé, vivint intensament. És el que hem après, a viure intensament dia a dia, gaudint cada moment per molt simple que sembli, com portar-li al col·legi, fer una passejada, veure com juga amb els seus amics, etc. Em fa molt feliç.
Dono gràcies a Déu profundament per permetre'm gaudir de la companyia del Joaquín, per donar-nos una segona oportunitat i també per haver-nos permès conèixer a moltes persones meravelloses, doncs sempre i en tot lloc, sempre vam tenir una mà amiga en la qual recolzar-nos.
Agrair infinitament al personal de la quarta planta de l'Hospital Virgen del Camino, als metges i infermeres que feien jugar i riure al meu petit, a les professores que amb la seva paciència i afecte li donaven les classes i li feien passar bones estones i, com no, als voluntaris d’ADANO que li entretenien i em permetien evadir-me per alguns moments.
En aquest testimoni esmento moltes coses tristes i negatives i, tot i que ara les recordi perquè van succeir, les tinc molt allunyades dels meus pensaments.
El nostre desig és sol·licitar a la gent que col·labori donant sang i medul·la òssia perquè es puguin salvar moltíssimes vides d'éssers que mereixen una segona oportunitat. Així mateix, per als pares que en aquests moments estiguin passant pel mateix, que aquest testimoni els serveixi d'energia positiva, els doni forces per seguir en la lluita perquè, encara que sembla impossible, tot passa i arribaran temps millors.