Missatge de Fran Ferrer, mare del Jorge, pacient de leucèmia de 4 anys, a la Fundació Josep Carreras:

En Jorge vingué de regal quan buscàvem una germaneta pel Pablo. A les trenta vuit setmanes, com uns campions, van néixer ell i la Lucía. No pesava ni dos quilos quan el vam portar a casa però plorava amb una força com si en pesés vint.

 

El Jorge, al mig, amb els seus germans, Pablo i Lucía

 

Sempre s'ha recreat en totes les etapes del seu creixement: li vam treure el bolquer l'estiu següent que la seva germana; el seu menjar preferit són els "potitos"; als tres anys encara no tenia queixals i el "pipo" el porta per dormir (l'amaga al calaix de la tauleta a l'habitació de l'hospital perquè no el vegin les infermeres, mentre em diu amb veu molt baixeta: "shhhh!, es un secreto").

El que més li agrada del món són els bous. De gran vol ser "retallador" perquè diu que els bous de plaça, quan topen, fan mal i els de carrer no. Té una col·lecció molt gran de bous de joguina (el "Capitán", el "Ratón", la vaca "Alegría"...) de barreres de fusta i fins i tot un camió de bous que li van portar els reis mags. Es passa hores i hores jugant!

 

El Jorge jugant a la seva habitació de l'hospital

 

No li agrada anar al cole. Abans, cada dia quan es despertava, el primer que preguntava era: "Avui hi ha cole?" i quan els dissabtes li contestava que no, ell s'alçava d'un bot i cridava: "yujuuuuu!!!". Per això pensa que "la vida es bella" quan despedim els seus germans per anar al cole davant de l'ascensor i ell es queda a casa amb la seua mami i els seus bouets.

El Jorge té aquest "algo" especial que tenen algunes persones que fa que de seguida t'enamores d'ell; i de veritat que no és passió de mare, si el coneixes, mai oblides el seu somriure ni l'expressió dels seus ulls. El Coke (com li diu la seua germana des que són xicotets) és un crack!

Què ens va il·luminar perquè decidírem, el seu pare i jo, fer-li una analítica de sang? És una cosa que mai sabrem. Potser va ser el seu angelet de la guarda o potser l'instint que tenim els pares per adonar-nos que les coses no van bé, encara que els metges diguin el contrari.

El més gros que em podia jo imaginar que tenia el Jorge era una anèmia, mai m'havia passat per la ment que la seua medul·la, acabada d'estrenar, no funcionés bé. (Leucèmia limfoblàstica aguda -LLA- de molt alt risc).

 

El Jorge actualment

El Jorge abans de la leucèmia

 

I a partir d'aquell moment, la vida tant perfecta que teníem (encara que aleshores no ho sabíem) va desaparèixer i vam començar una altra totalment diferent: sense horaris, sense previsions, plena d'incerteses, de temors, de xarops, d'anades i tornades a l'hospital, de viure tot el dia amb el cor en un puny... Comença a ser el nostre dia a dia: l'aspiració de medul·la, les intratecals, la prednisona, la vincristina, l'asparaginasa, el metotrexate, la mercaptopurina... i més que descobrirem quan vingui el trasplantament, al qual tinc un vertader terror. Encara que ahir se'ns va obrir una porteta d'esperança perquè ens van comunicar que la Lucía, la seva meitat, tampoc en esta aventura vol separar-se d'ell, units fins la medul·la: SÓN COMPATIBLES IDÈNTICS¡¡¡ Ara estic pensant que tal vegada va ser ella la que vingué de regal, sobretot pel seu Coke.

 

El Jorge, amb la Lucía. Són idèntics!!!

El Coke i la Lucía actualment

 

De tant en tant em venen al cap les paraules d'un dels oncòlegs que està tractant al Jorge: "esto es una carrera de fondo" i jo mateixa em dic: "doncs si el Jorge ja va néixer amb les sabatilles posades! Sempre havia de prendre el "bibe" abans que la seua germana, baixa sempre corrent de l'ascensor del garatge perquè ha de ser el primer en arribar al cotxe; s'assenta al cap de la taula perquè diu que ell és "el jefe"; corre pel corredor per entrar el primer a la banyera; vol ser el primer en acabar de sopar... El Jorge sempre vol guanyar i aquesta no serà una excepció."

 

La Fran i el José Eduardo, els pares del Jorge, el Pablo i la Lucía

 

 

Diuen que els amics venen en els bons moments quan se'ls crida i en els mals, sense ser cridats. Nosaltres hem descobert qui són aquests amics, als qui des d'aquí vull donar les gràcies per estar al nostre costat, sobre tot al del Jorge. I també hem conegut el significat de la paraula FAMÍLIA, (tal qual ho he escrit, en lletres majúscules) perquè si esta malaltia és un infern de creuar, no em puc imaginar com ho passaríem sense ella.

A tots dir-vos que aquesta carrera només l'acabarem quan Jorge creui la meta. El meu pla de vida? Poder-li dir al Jorge quan sigui gran i molt probablement (i afortunadament) no tingui record d'haver passat per aquesta experiència, que els súper herois com ell, que ja li han guanyat una vegada la partida a la vida, poden SER I FER el que es proposen".

Fran Ferrer (mamà de Coke)

 

En nom de Jorge, fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes AQUÍ, ens ajudaràs a continuar investigant perquè, algun dia, aquestes malalties siguin 100% curables. Amb molt poc pots fer molt. Gràcies!

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ