"Recordo que venint en cotxe de l'Hospital no vaig fer cap comentari, no desitjava comunicació, sinó conservar el màxim de temps possible, encara amb el doloret lumbar, la grata, estranya i inimaginable sensació de pensar que la meva sang medul·lar recorreria el cos d'una nena.

Lluny de voler donar un to massa sensible per tractar-se d'una nena, avui segueixo pensant en un pati de col·legi i una nena jugant.

L'esperança, com els clàssics ens van ensenyar, segueix estant en l'home i la dona; segueix estant en la força de la ciència i en el bon ús d'aquesta.

Acabo volent contagiar als potencials donants de l'experiència commovedora que és intentar salvar una vida sense gran esforç".