"Hola a tots, sóc en Juan Diego, i vull explicar-vos la meva història a tots:

El Juan Diego, abans del diagnòstic.

L' onze de març de 2011, em va trucar el metge de capçalera (atenció primària) al meu mòbil per comunicar-me que en els resultats de l'anàlisi de sang que m'havia fet semblava que potser tenia leucèmia, i havia d'anar urgentment a l'Hospital La Paz (Madrid) per reafirmar la sospita i ser tractat. Vull destacar que "vaig tenir sort" doncs aquella analítica me la vaig fer simplement perquè la meva germana tenia l'immunoglobulina A baixa, i el metge ens havia convidat a realitzar-nos tant als meus pares com a mi una analítica de control per veure si allò era una deficiència d'ella exclusivament o algun membre de la família podia tenir el mateix...casualitats de la vida, i una sorpresa més.

Quan em va trucar el metge, jo estava encarregant-me de les instal·lacions elèctriques i de ventilació de tres pàrquings de Madrid (sóc enginyer tècnic), ja que aquell mateix dia s'inauguraven les noves instal·lacions, i aquell mateix dia vaig ingressar a La Paz. Els doctors em van comentar que si aquell cap de setmana m'hagués quedat a casa, probablement no m'hagués tornat a aixecar del llit, pels índexs que tenia de plaquetes, coagulació, etc.

Després de confirmar amb una punció lumbar el tipus de leucèmia, Promielocítica Aguda M3 van començar amb el tractament de manera urgent, doncs existien bastants riscos en les primeres 72 hores i el tractament era fort. Aquest consistia en una inducció i 3 cicles de consolidació, quimio acompanyada amb Vesanoid o ATRA, revolucionari fàrmac utilitzat exclusivament per a aquest subtipus de leucèmia. Encara recordo que vaig tenir tots els efectes secundaris d'aquelles pastilles, però bé, fins a la data, va merèixer la pena haver-los tingut: forts mals de cap, dolor d'ossos, pericarditis, inflamació en la pleura, sequedat en la pell, etc. La quimioteràpia no em va treure la gana ni em va produir vòmits, malgrat la seva toxicitat; depèn una mica de cada persona.

Durant els primers dies de quimioteràpia, sense saber com anava a respondre, el meu ànim estava fort, em passava el dia treballant per tancar els tràmits i factures de les obres que acabava de finalitzar, i això em va fer no pensar molt en el que em podia passar i tenir el pensament en un altre lloc, amb la qual cosa, el meu cos es va comportar molt millor. Fins i tot la meva família s'estranyava que jo estigués tan sencer, sense ser conscient pràcticament, sense vessar ni una sola llàgrima.

En la inducció vaig obtenir la remissió completa, aquesta paraula que tant ens agrada escoltar, bé em quedava el 0,04% de la malaltia, però suposadament amb els següents tres cicles s'acabava  aquella mínima residual. El que se'm va fer dur va ser que la meva medul·la trigava a recuperar-se després de les quimioteràpies uns 30 dies. Algunes persones pugen en 15 aproximadament. Jo sempre desitjant 'pujar' per a anar al següent cicle de quimio, i així......

El juliol de 2011 ja vaig sortir definitivament i fins a avui (toco fusta) de l'hospital, entre cicle i cicle la llibertat havia estat 'provisional'.

Fotos de l'aniversari del Juan Diego amb la seva família entre el segon i tercer cicle de quimio. El Juan Diego, amb la seva hermana, la seva parella i el seu pare.

Des del 30 d'agost de 2011 estic amb el tractament de manteniment que és de dos anys prenent Mercatopurina (100mg), Metrotrexate (1 injecció setmanal) i Vesanoid de 10mg cada 3 mesos, tot això sempre que en els aspirats de medul·la segueixin donant que no hi ha malaltia, sinó caldria optar per altres vies. El més dur és esperar que les puncions de cada mes surtin bé.

Actualment vaig al gimnàs i toco la guitarra elèctrica, la música és la meva passió. Només puc fer-ho quan tinc forces però és l'única cosa que m'ajuda a desconnectar. Treballo en la casa que em vaig comprar poc abans d'emmalaltir, i gaudeixo mica en mica del que el meu estat em permet. Vull tornar a reprendre la il·lusió de tocar en un grup de heavy-rock, de la mateixa manera que ho vaig fer fa uns anys, diguem que netejava el meu cos i la meva ment.

Reprendré els plans de casar-me que la malaltia em va robar i si tot ho permet, em casaré amb la noia que duu al meu costat 18 anys de 'nòvios' ...tela, el suport que m'ha donat!

El Juan Diego actualment.

D'altra banda, vull sortir a treballar (si la meva empresa ho permet) a Brasil o Mèxic i provar. A Espanya a dia d'avui, el "pescao está vendío". Bé, aquest últim pla cal pensar-lo bé, i posar en una balança salut-feina-família i veure el que val més la pena. Una de les probables causes per les quals crec haver emmalaltit és l'estrès laboral que he anat arrossegant aquests darrers anys i els cigarrets que m'han acompanyat en el meu camí, perquè no trobo altra explicació.

El Juan Diego, amb la seva xicota i el seu cosí.

Per últim dono les gràcies a la meva família pel suport incondicional que m'ha donat, a la meva xicota i futura esposa, als meus hematòlegs i infermers de l'Hospital La Paz i als amics que m'han trucat i visitat.

Només dir-vos als que esteu passant per això, familiars i pacients, que aquesta malaltia és llarga, pesada i molt dura, però la lluita diària contra ella i l'alè dels qui t'envolten et fan més fort, i al final, el camí recorregut val la pena.

Animo a totes les persones que puguin a donar medul·la òssia ja que amb això poden salvar la vida d'algú que ho necessiti i us convido a fer-vos socis de la Fundació Josep Carreras la qual està treballant fort perquè les malalties de la sang siguin curables en el 100% dels casos. Recordeu que "fins que a un no li toca aquesta malaltia no sap el que podria haver fet pels altres amb la seva solidaritat. No deixis que passi aquest moment i mou-te".

Juan Diego.