Era filla única i l'única néta per ambdues parts, per la qual cosa, el seu naixement va significar tot un esdeveniment per la seva minsa família.

Juana era encara una nena, quan el seu pare va ser destinat a València per ocupar un alt càrrec com a funcionari de presons, fet que va motivar el trasllat de tota la família i va anar a aquesta ciutat, on es van establir definitivament. Intel•ligent, molt maca, de caràcter dolç i atractiu, Juana va trobar una bona ocupació a la Companyia Telefònica, on va arribar a ser nomenada cap d'un dels departaments. Això li va permetre disposar d'una total independència econòmica. Li agradava viatjar i va recórrer en cotxe mitja Europa, i recordava amb especial emoció l'audiència que li va concedir el Sant Pare. Els estius solia passar-los en el seu poble natal, Lubrín, on la família conservava un mas.

Va viure sempre amb els seus pares, i els va cuidar fins al final. Primer va morir la seva mare a conseqüència d'una leucèmia, i després va morir el pare. Quan es quedà sola, era soltera i no tenia família directa, i es va traslladar a un pis més petit a una de les millors zones de la ciutat. La feina i el cercle d'amistats omplien tot el seu temps. Ja jubilada, gràcies a la seva pensió i als diners que havia heretat dels seus pares, va continuar gaudint de tota classe de comoditats. Era casolana, polida i ordenada amb les seves coses, curosa del seu aspecte, afectuosa i amable. Quan, a causa de la seva avançada edat, va haver de deixar de conduir, solia passar agradables temporades a les residències de Telefònica acompanyada de les amigues, d'on tornava carregada de noves energies a la placidesa del seu pis de València.

Un vessament cerebral que la va deixar impedida va canviar la seva sort. Van ser els seus veïns de replà els qui la van auxiliar en els primers moments, aconsellant-li que a causa del seu estat, el millor que podia fer era ingressar en una residència geriàtrica de la ciutat on estaria ben atesa i, quan ja estava tot organitzat per al trasllat, la noia equatoriana que treballava a casa seva la va convèncer del contrari. "Va ser un desastre, un final que no es mereixia en absolut", diuen els seus veïns, que van ser testimonis de l'expoliació i maltractaments als quals va estar exposada la senyora Juana sense que ells poguessin fer res per evitar-ho. Quan per fi, després de molta paperassa, van aconseguir que una assistenta social prengués cartes en l'assumpte determinant el seu immediat trasllat a una residència d'ancians, ja era tard. Juana va morir en la més absoluta misèria un dia abans.