Era novembre del 2010 i el meu fill, en Juan Ignacio (Juani), d'1 any i 7 mesos, estava més irritant que mai. Jo pensava que el motiu d'aquell caràcter era que li estaven surtin les dents, sumat a alguna rabieta per algun capritx que no li concedia. De totes formes vam decidir portar-ho al seu pediatra ja que el meu marit i jo vam començar a notar uns puntets morats a la seva pell (les famoses petèquies). Ella ens va derivar a la clínica per fer-li alguns estudis i aquest mateix dia va quedar intern.

Mare meva, no era cap capritx, estava molt anèmic, amb els glòbuls blancs pels núvols i les plaquetes massa baixes. El seu esgotament era causat per tot això, però un mai imagina que una malaltia d'aquest calibre pot passar-li a un fill teu. Però va ser així, li van diagnosticar LLA (Leucèmia Llimfoblàstica Aguda). Com jo dic, un sempre mira des de la vereda d'enfront, pensa que aquestes coses li passen a un altre persona o que es veuen només a les pel·lícules, però li pot passar a qualsevol. La vida es modifica molt: horaris, costums, haver de fer malabars amb els treballs, cuidar dels altres fills (perquè tinc dos filles més)... la llista és llarga.

En Juani va començar el seu tractament, col·locació de catèter, quimioteràpia, transfusions, internacions freqüents, etc. i tot això va implicar passar el Nadal, l'Any Nou i el seu aniversari a l'hospital. Havia tantes coses noves que espantaven i generaven incertitud però hi havia que enfrontar-les, tractar de no tenir por, de no pensar massa sinó d'actuar, de mirar endavant i viure el dia a dia. La clau és no desesperar-se, evidentment, no va ser fàcil però va anar passant el temps i aquí estem, feliços!

En Juani actualment està en període de manteniment. Al juliol de l'any passat va terminar les seves quimios i, per tant, està amb medicació via oral i controls periòdics amb l'oncòleg hematològic.  El mes passat va començar a anar al jardí d'infància i aquest dissabte 31 de març és el seu aniversari i fa 3 anyets. És admirable la manera que ha tingut de portar el seu tractament, sempre amb un somriure malgrat tot. Quantes coses s'aprenen amb tot això i quantes coses m'ha ensenyat el meu fill! Gràcies a ell vaig prendre decisions que abans, per por (no sé a què) no les hauria pres.

Quan va començar el jardí no podia deixar d'emocionar-me al imaginar-lo jugant, fent amiguets nous, gaudint de les carícies de la seva professora, imaginar els riures... Veure'l amb l'uniforme de col·legi m'omple els ulls de llàgrimes i el cor de satisfacció perquè allà està la demostració de que tot es pot. Com he dit abans, no és fàcil però res és impossible i ell és un exemple fidel d'això. És el nostre petit gegant, el nostre mestre a la vida, per això li estarem eternament agraïts.

Una abraçada a tots els pacients, famílies, amic i en especial un salut per la Fundació, són meravellosos! Espero que els hagi agradat el testimoni, a mi em va servir molt llegir els que hi havia quan van diagnosticar el meu fill perquè un en aquell moment se sent sol, ple de temors i de preguntes. Així que endavant i força que es pot! I a gaudir de la vida!

Ivana