Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Julia

06/04/2016. A principis de 2015, Júlia Delgado, la meva mare, va començar a tenir recaigudes, falta de gana i, per consegüent, pèrdua de pes, cansament i diversos blaus a la pell (que crèiem que eren de la meva gosseta, una caniche toy que era cadella). Es va fer diverses revisions del cor, pensàvem que es tractava d'això però tot sortia molt bé. Llavors el cardiòleg va suggerir una anàlisi de sang que es va dur a terme però el resultat va trigar una mica a arribar. Quan ens els van comunicar, la Júlia estava molt malament, ja no tenia forces. Es va desmaiar i va ser traslladada en ambulància a l'Hospital De Agudos Dr. Ramón Madariaga de la ciutat de Posadas (Misiones, Argentina) on va ser atesa d'urgència i va quedar internada sense encara tenir un diagnòstic, només la sospita que podia ser un tipus de leucèmia, cosa que no volíem creure però alhora temíem. Van fer-li una biòpsia. Ella no sentia res, ni li va fer mal. Estava absent, totalment absent. Va rebre dues transfusions de sang i va compartir l'espera d'aquells resultats amb la família, nosaltres: el meu pare, els meus oncles i jo, la seva filla.

Van passar els dies i, finalment, el resultat va ser positiu: tenia leucèmia limfoblàstica aguda, la notícia més trista que ens podien donar, no la podíem suportar. Si bé no perdíem les esperances, gaudíem cada moment al seu costat com si fos l'últim. Ja no importava res més que cuidar-la i estar amb ella en tot moment. I ella, malgrat la feblesa del seu cos i de les poques esperances que li van donar els metges, que li van advertir el dolor que podia patir, va decidir lluitar per viure, volia viure per nosaltres, volia seguir al nostre costat. 

Va rebre el tractament a càrrec de la Dra. Mariana Marull i un extraordinari equip i, així, va començar amb les químios. Jo sempre estava al seu costat, sobretot a les nits, i fèiem torns amb la meva tia i el meu pare per cuidar-la i no deixar-la sola. Va estar un mes internada. Rebia cada persona que entrava a l'habitació sempre amb un somriure, de vegades eren nous companys d'habitació, metges, infermeres... I, tot i les punxades, ella s’esforçava per poder recuperar-se i tornar a casa amb la seva família. Alguns estudis eren dolorosos.

Després d'un mes, per fi va poder anar a casa. Estava tan feliç..., tot i que encara molt afeblida. Les químios tot just havien començat, havia d'anar constantment a fer-se controls i després novament havia d’internar. Sens dubte, va afrontar cada estudi dolorós amb molta valentia i, amb la seva fe i esperança, ho va superar. El temps va anar passant, les químios cada vegada eren més espaiades en el temps.

Fa tres mesos va començar amb les químios de manteniment. Està molt bé i feliç, com tots els que l'estimem, i tot gràcies a l'amor, la motivació i les ganes de viure, així com a la feina dels metges que ho van fer tot perquè ella avui estigués bé.

No tinc paraules d’agraïment i, sobretot, volia explicar això per a aquelles persones que estan passant pel mateix, especialment per a familiars, que de vegades no sabem què fer i com aportar alguna cosa per veure bé aquell ésser estimat que està patint. A tots ells, els dic: FORÇA, QUE SÍ QUE ES POT! Podem combatre el càncer amb força de voluntat i es pot tornar a una vida normal.

Una salutació i força a tots,

Maria Mirta (Filla de la Júlia)

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25