Recordaré sempre lo matí que m'ho va dir.

Ella em va despertar. Ens va fer seure al sofà a mi i a Juan i mentre em somreia me va dir;

Tinc una mala noticia i una de bona. Quina vols primer?

La dolenta – vaig contestar de seguida.

Ella se'n va riure una miqueta, però no va sonar gens feliç.

Pos no – me va replicar – primer te diré la bona. La bona és que té cura. La dolenta és que és un càncer.

Sabeu lo que expliquen als llibres, que lo mon se para? Pos a mi lo mon va girar i se va decantar una miqueta cap a la dreta diguéssem. Va ser una sensació súper rara. Me vaig quedar tant en xoc que no vaig poder ni plorar. Ella va continuar parlant.

Segurament hauràs de fer quimioteràpia... (I sé que vam parlar de més coses, però no recordo molt lo resto).

Recordo haver preguntat “Així no podré anar al festival d'Alemanya?” i M'agermana m'havia dit que no que la quimio la començava al cap de dos dies.

A partir d'aquell moment inevitablement una sensació de terror me va paralitzar del tot. Allí vaig començar a ser conscient de què m'estava passant realment. Les llàgrimes van vindre totsoles mentres em queixava que era una putada que teníem lo viatge pagat i les entrades comprades de feia un munt de temps. És curiós les tonteries que diu l'ésser humà baix molta pressió.

Inevitablement em van vindre al cap totes les cares de persones que coneixia que havien patit un càncer. Que lluny veia la possibilitat en aquells dies. Quina ironia.

L'experiència del primer dia a l'hospital (sense tindre ni idea de res) és una cosa que no la desitjo a ningú. Entres a un lloc on està abarrotat de gent malalta com tu. Veus totes les fases de la malaltia i te'n dones conte de dos coses;

No ets l'únic que pateix un càncer “ni por asomo”.

Que la gent continua rient encara que estigui calba, unflada, coixa, cansada...

Primer coneixes el teu metge ( que jo personalment opino que a aquestes persones se'ls hauria de fer un monument o dos. No perden mai ni l'amabilitat ni el somriure, i són tan empàtics que et fan sentir segur i tranquil). T'explica el que tens i com t'ho tractaran.

Després una infermera igual d'agradable t'explica tots els pros i contres de la quimio.

Aquí és inevitable sortir en la moral per terra. Entenc que tinguen que explicar-te tots els efectes secundaris del tractament, però bé podrien regalar una agendeta en frases motivadores, de veritat.

Et caurà el cabell, no podràs anar al lavabo amb normalitat, vomitaràs molt, no tindràs gana però t'hauràs d'obligar a menjar para poder seguir en lo tractament, no notaràs CAP sabor excepte gust de plàstic, no et pot tocar el sol, tindràs llagues a la boca, estaràs cansat, se't tallarà la regla...

Tot això li sumem lo tema que: Ah i mira, ara cada 15 dies et connectarem durant tres hores i mitja seguides a un gotero ( OH SI!! Aquí va ser UALA! Sorpresa! La quimio es via intravenosa! Yahoo!! ) Però espera que acabem de començar. Seguim amb l'explicaicó; El primer dels tractament te farà malbé les venes, l'altre lo cor, els pulmons et faran nyau, renyons fotuts, fetge tocat... en fin, Alicia en el país de las maravillas tu.

I recordeu que a això ja li hem sumat: Hores d'hospitals, proves, tacs, operacions... per poder diagnosticar què tenies.

En definitiva, és tooooota una experiència.

Per això dic, una panera en una agenda de frases positives i motivadores, (en plan; Ey! Tens una malaltia que és una putada sí. Lo tractament és una putada sí. Però l'experiència t'enfortirà, viuràs la vida de veritat i unirà tota la teva família com mai! Ànims que això no és res!) una dieta equilibrada a seguir, supositoris lubricants, crema hidratant per la pell, primperant, oli essencial d'arbre de té, cd de musiqueta relaxant... no estaria mal no?

Però resulta que al cap i a la fi, el tractament no era tan horrible com m'ho havien pintat. A mi ni em va caure tot el cabell, ni em van sortir llagues, ni vaig vomitar (només la primera sessió) i no vaig perdre la gana (gràcies a la senyora cortisona i a la meua tossuderia per no caure en l'anèmia un altre cop). I si, el tractament me deixava una mica grogui, ok (estava els set primers dies voladilla) però emprens la vida d'una altra manera.

Va ser un viatge intensíssim de desarreglos hormonals màxims, sofocos menopàusics i peripècies a l'hora d'intentar mantenir una vida mínimament normal. Ni dutxar-te, ni dormir, ni sortir al carrer, ni menjar, ni caminar o córrer, ni netejar la casa era una rutina normal. Tot es fa insuportablement complicat. Però és aquí on jo recomano marcar la diferència.