La Laura, amb el seu fill Álvaro, i el seu germà Felipe

La Laura té 36 anys i és arqueòloga i el Felipe, el seu germà petit, il·lustrador. A la seva manera, en ambdues professions tenen a les seves mans donar-li vida al què a priori sembla mort: objectes, experiències, records. És exactament aquesta pareidòlia el que representa R.I.P, la darrera obra gràfica de Felipe Almendros. Encara que només el títol sembli evocar patiment i desassossec, en realitat és tot el contrari.

Portada de R.I.P, novel·la gràfica de Felipe Almendros.

“És un llibre que explica, de forma introspectiva, un viatge cap a la meva consciència per poder solucionar els meus problemes a través de la curació de la meva germana. En realitat crec que a ser la meva germana qui em va salvar a mi”, comenta el Felipe.

Però per entendre-ho hauríem de remuntar-nos a uns anys abans. “De sobte semblava que s’acabava el món”. Això és el que va pensar la Laura quan, amb només 33 anys li van diagnosticar leucèmia mieloide aguda. Després de desplaçar-se des de Mèxic, a on resideix, fins al Hospital Clínic de Barcelona, la Laura va començar el tractament de quimioteràpia iniciant així un camí que, encara que desembocaria en un trasplantament de medul·la òssia, ella no veia el final. “Recordo que jo no havia entès bé que era urgent veure si el Felipe era compatible amb mi.  Seguia pensant que amb la quimio em curaria i no faria falta que el meu germà s’arrisqués, això creia… Uns dies després em van dir que el Felipe era compatible al 100% amb mi… Recordo que jo seguia sense comprendre-ho, era como si bloquegés aquest pensament per por al trasplantament”, recorda la Laura.

La Laura, durant el tractament.

Tot just en aquestes circumstàncies, el Felipe no estava passant per un bon moment. “En aquells dies foscos m’era impossible sortir de casa. M’enfonsava el dolor físic produït per una agorafòbia que no em deixava fer una vida normal. Mentre estava patint aquests estranys episodis d’ansietat i, en mig del tractament, vaig rebre dues trucades fatals que feien presagiar un empitjorament de la depressió que patia: el meu pare havia mort i la meva germana necessitava la meva medul·la per curar-se de la leucèmia que patia”, descriu el Felipe en el llibre. “Però algunes vegades necessites problemes reals que et facin superar els que no saps d’on venen”.

Vinyeta de R.I.P

“Vaig entendre que el poder ajudar a la meva germana a superar la leucèmia, va fer que jo em curés d’aquesta maleïda depressió. Per això sempre dic que els traumes reals et fan superar els que no saps d’on venen. Almenys en el meu cas va funcionar, em va fer posar els peus a terra i estar al 100% concentrat en ajudar la meva germana. Vaig pensar que era jo qui li devia alguna cosa a la meva germana, i que necessitava explicar-ho d’alguna manera”, així explica el Felipe què el va impulsar a dur a terme aquest còmic.

I va arribar el moment del trasplantament. “Ho recordo amb molt nerviosisme i curiositat per com seria, què sentiria, preguntava i preguntava, al final tres bossetes d’un líquid rosat que al entrar en contacte amb el meu cos em va fer sentir un sabor a escopinyes, ja, ja. Em vaig sentir com si m’estigués prenent unes tapes… Aquell dia el Felipe també estava allà, com cada dia, i és que no només em va curar donant-me la seva medul·la, va estar amb mi cada dia, cuidant-me, però sobretot fent-me riure, no recordo si el procés em va fer mal, només tot el que rèiem a la càmera amb els plàstics i la olor a escopinyes, des de llavors no hem pogut tornar a menjar-me. Malgrat tot el que ell estava passant com a persona, jo vaig tenir al meu costat el més valent i fort dels germans, ell em va donar de nou la vida, una nova oportunitat i em va demostrar un amor sense límits…”, afirma la Laura.

El Felipe també recorda aquell dia amb molta felicitat i esperança. “Poder ajudar a algú d’una manera tant senzilla em semblava quasi un privilegi. Si no hagués estat la meva germana, també ho hagués fet. Jo no tinc fills, però poder-li donar la vida a algú, ha de ser molt semblant a això. Recordo despertar després de la donació en un llit al costat d’una infermera molt amable. També recordo que, malgrat l’anestèsia, no vaig parar de parlar-li i agrair-li el que havien fet per la meva germana”. 

Felipe Almendros

Amb la seva experiència, ambdós s’han ofert mútuament una segona oportunitat i han demostrat que valoren la vida per sobre de tot. No saps com n’ets de fort fins que la vida et posa a prova. Somriu i gaudeix de la vida que és meravellosa. Són les paraules de la Laura les que resumeixen aquesta lliçó de vida de dos germans que per guanyar, abans van haver de perdre. “Quan la vida et posa a prova i ho perds tot, aquell dia només pots començar a guanyar. Malalta, dèbil, sense control del meu cos ni de la meva vida, sense salut…just en aquell moment va ser quan vaig començar a guanyar, a saber de tot el que era capaç, a reconèixer qui era i què volia, a entendre la meva vida, a canviar el que no me m’agradava, a reconèixer qui estava al meu costat i, sobretot, a qui volia amb mi i a la meva vida… Una malaltia considerada silenciosa i traïdora, el càncer, i que però a mi em va donar l’oportunitat d’aprendre a estimar-me en els pitjors moments de la meva existència,  d’acceptar-me en els moments de debilitat més gran, d’apreciar el meu cos quan aquest havia perdut tota la bellesa que no havia sabut reconèixer abans, a mirar el meu rostre al mirall i no veure’l como el d’una malalta sinó como el d’una dona que lluita i a entendre la malaltia no com el final, sinó com l’inici del sanament de la meva ànima i el meu ésser. Un ésser que havia d’estar a prop de la mort per poder tornar a néixer amb una força i unes ganes de viure úniques”.

● Què significa ser donant de medul·la òssia i on pots informar-te?

La Laura i el Felipe ho resumeixen així:

Laura: “Donar medul·la a un germà és una cosa que segurament ningú dubtaria a fer, sembla normal i encara així crec que fa que siguis una persona més plena després de fer-ho, donar medul·la de forma tant altruista com és quan no coneixes qui la rebrà, et fa un ésser humà en tots els sentits, dones vida, però sobretot una oportunitat de viure millor”.

Felipe: “De vegades, potser per falta d’informació, pensem que donar medul·la òssia serà una experiència traumàtica amb agulles clavades a l’esquena o coses semblants, però la realitat és molt diferent. Són molts els pacients que esperen trobar una persona compatible I si fossis tu?”.

Entra ara AQUÍ i informa’t sobre la donació de medul·la òssia