Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Laura

Els somnis mai no s'acaben

Hola a tots i totes. Primerament permetin-me presentar-me: em dic Laura Ribó, tinc 21 anys i sóc catalana, de Lleida. Quatre anys després d'haver acabat la lluita amb la meva malaltia, el limfoma de Hodgkin, ja em veig preparada per explicar el meu testimoni i intentar ajudar a totes aquelles persones que estan passant per això i es troben en moments difícils.

Amb 16 anys, i havent començat els meus estudis de primer de batxillerat, després de fer-me unes proves em van donar la mala notícia: limfoma de Hodgkin. Uns doctors molt professionals, i als quals tinc molta estima, em van dir després de comunicar-me el diagnòstic: "Laura, tranquil·la, et curaràs però el tractament serà dur. Quan acabem amb això, ja ni te’n recordaràs". L'única pregunta que vaig fer va ser si em caurien els cabells. Pel fet de ser una noia adolescent de 16 anys, i com que era l'únic efecte secundari que coneixia de la quimioteràpia, va ser el que primer em va passar pel cap. Poc després vaig veure que aquest detall era el menys important.

En tornar del centre hospitalari, vaig anar a veure els meus amics, que casualment aquell dia estaven tots reunits perquè havíem de fer un treball en grup per educació física. Allà sí que us diré que vaig plorar quan els  vaig donar la notícia. Més aviat vam plorar tots. Durant els dies següents, l'únic en què pensava era: sortiré d’aquesta... N’he sortit de totes, per què no d'aquesta? És un sotrac més que et posa la vida, innecessàriament i encara menys amb aquesta edat, però que un cop te l’ha posat, simplement has de lluitar i seguir endavant, no et queda una altra opció, i pensar que el més important és la salut i curar-te. Si fas això, tot ja vindrà rodat. Si et desanimes, tens dos problemes: la malaltia en si mateixa i la poca força per combatre-la.

Així que, com a bona Virgo, res no em va tombar. La malaltia no va poder amb mi i ara estic a punt de complir un dels meus somnis: acabar la carrera per ser professora, no només per educar, sinó també per ajudar  les persones que ho necessiten, com estic intentant fer ara amb els qui em llegiu.

A tots aquells que esteu passant per això i als seus familiars, us diria que el moment de la malaltia és dur, ningú ha dit que no ho sigui, però que, després, la vida se segueix vivint amb més intensitat cada minut i es poden complir els somnis que ens queden. Després veureu que tot serà més emocionant. Només heu de pensar que res us pot fer caure, i encara menys una maleïda malaltia.

Gràcies per deixar-me expressar i espero que el meu humil testimoni pugui ajudar altres persones que avui es troben immerses en aquesta lluita.

Laura Ribó

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:13