Em dic Laura i tinc 26 anys. Visc a Madrid, concretament a Boadilla del Monte. Al gener del 2016 amb 25 anys em van diagnosticar un Limfoma de Hodking en estadi II-A de tipus esclerosi nodular. Va ser un impacte enorme, ningú espera aquest tipus de notícia. Vaig estar ingressada 15 dies a l'HospitalPuertade Hierro deMajadahondaon em van fer tot tipus de proves (anàlisis de sang, TAC, PET-TAC, biòpsia...). Quan vaig ingressar estava molt nerviosa, era la primera vegada que trepitjava un hospital.

Després d'una biòpsia fallida perquè no va donar prou informació, em van sotmetre a una mediastinoscòpiaper treure un "tros" més gran del tumor que tenia a la zona del tòrax. Passats 9 dies em va cridar la cirurgiana toràcica i em va dir que era un limfoma de Hodking i que tenia molt bon pronòstic. A cap d’una estona em van trucar d'Hematologia per anar l'endemà a consulta i explicar-me el tractament. És una mica contradictori, però em vaig posar molt contenta, ja sabia el diagnòstic, ara tocava lluitar i matar a la bestiola.

Portava un mes i escaig amb un dolor a la zona esquerra del tòrax, tenia un bombament que va anar creixent juntament amb els ganglis a la zona de la clavícula. El PET-TAC va determinar que era un tumor de 10,5 cm al tòrax, ganglis afectats a la zona de les aixelles i ganglis supraiinfra claviculars. Amb 8 sessions de Beacoppel càncer estava en remissió, però em van donar 8 sessions més de quimioteràpia, aquest cop ABVDper acabar amb tot el residual que quedava dels tumors. Van ser un total de 16 sessions durant 5 mesos.

La quimioteràpia és molt dura amb moltíssims efectes secundaris però l'objectiu és salvar-te i seguir gaudint de la vida que és el més preuat que tenim.

Al setembre del 2016, la primera revisió que em tocava passar després del PET final del tractament em van dir que estava totalment curada!!! Aquest va ser el dia més feliç de la meva vida!!!

Quan et toca passar per una experiència tan complicada com aquesta aprens a valorar més que mai la vida perquè d'un dia per l'altre apareix la paraula càncer en la teva vida i les teves prioritats canvien. Jo no sabia que era tan forta, m'he sorprès a mi mateixa, quan estàs passant per una malaltia greu comaquesta treusles forces d'on sigui. Lluites per la vida!!

Faig una menció especial els meus pares i la meva germana que són els que estaven amb mi dia a dia. Sense ells no hauria pogut superar la malaltia, necessites el suport d'algú les 24 hores del dia, sobretot en els dies que no pots ni aixecar-te del llit. Gràcies!!!

A tot el personal sanitari de l'hospital, de veritat, tot eren bones paraules, ànims, força... Així és tot més suportable i la por desapareix del cap.

A tots els meus amics i amigues, gràcies per les paraules, missatges, trucades, petons, abraçades, visites, converses... pelmeu repertori de mocadors que avui dia utilitzo per al coll.

Molt ànim a totes les persones que esteu lluitant contra el càncer, espot!!!! Quan jo estava amb el tractament, llegia les històries publicades aquí i em donaven molta més força.

Sempre cap endavant, una abraçada atots!!!

Laura