Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Laura

"¡Hola a tots!

Em dic Laura i m'agradaria explicar-vos com han estat aquests darrers 4 anys de la meva vida i el millor d'ells, ja que he fet 18 anys, he acabat el Batxillerat, la última temporada de cantera en el meu equip de bàsquet i la Selectivitat; i penso que ha acabat un cicle en la meva vida.

Paciente Laura 8 antes de la enfermedad

Amb la meva germana, pocs mesos abans de ser diagnosticada de leucèmia.

Aquesta història va començar el 28 de maig de 2007 quan tenia 14 anys, i em van diagnosticar una Leucèmia Promielocítica Aguda, després de 2 mesos d'esgotament. Pensava que aquest terrible cansament es devia als forts entrenaments, ja que començaven les eliminatòries de la lliga, fins que vam decidir anar a urgències perquè tenia símptomes d'una grip i literalment no em podia moure del llit. Recordo que aquell matí havia d'anar a Rivas amb l'equip, però mai vaig arribar a jugar aquell partit.

 Paciente Laura 4 en el hospital

A l'hospital, el dia de l'alta esperant per anar-me'n a casa.

Quan em van ingressar a l'hospital tenia molta febre, taquetes, hematomes a la pell i estava esgotada; a més, quan em van fer una analítica de sang, els nivells de leucòcits i de plaquetes estaven pel terra. Els metges ens van dir que segurament tindria un virus que estava atacant la meva medul·la òssia, però no ho podien assegurar.

En aquell moment em vaig donar compte de que no tenia grip i la meva por era cada cop més gran. Després vindrien les proves i la punció medul·lar per confirmar el que ja sabien els metges, no era un virus, sinó una leucèmia.

No entenia res del que estava passant, ja que els meus pares no sabien com explicar-me el que ocorria per no espantar-me. Tot se'm va venir a sobre: canvi a la sala de Santa Luisa (sala d'Oncologia), degotadors, infermeres i metges rodejant-me, fins que el meu oncòleg em va explicar "suaument" el que passava i que era en aquella habitació nova on començaria a tractar-me i curar-me. Només volia plorar, i malgrat les visites dels meus familiars, amigues i companyes del meu equip, estava convençuda que no tornaria a jugar al bàsquet. És el que més tristesa em feia.

Però poc a poc, gràcies a l'ajuda i ànim que em proporcionaven la meva família, amics i el meu oncòleg, vaig començar a creure, a creure que tornaria a botar una pilota i a tirar a cistella.

Van ser 2 mesos interminables d'ingrés a l'Hospital Universitari Niño Jesús de Madrid, pero se'm feien més amens gràcies al joc "Sing Star" amb el que cantàvem amics i infermeres, gràcies als pòsters de jugadors de bàsquet que penjava la meva germana Nerea per tota l'habitació o les rialles amb els meus pares.

Un dia, una noia va venir a la meva habitació, i em va estar fent unes preguntes perquè volia escriure un llibre sobre adolescents que tenien càncer, i la última pregunta em va sorprendre: quins 3 desitjos demanaries si poguessis fer màgia? Sense dubtar-ho, vaig dir que volia conèixer al jugador del Reial Madrid Felipe Reyes, i poder anar al Europeu de Bàsquet que se celebrava a Madrid al setembre.

Al final va resultar que, aquesta noia, pertanyia a la Fundación Pequeño Deseo, que es dedica a fer realitat els desitjos dels joves per ajudar-los en aquests moments tan crítics. I, per suposat, van aconseguir complir els meus, encara rebent els meus cicles. Conèixer a Felipe Reyes i gaudir de tots els partits va fer que les meves forces es multipliquessin per mil (no vaig ingressar després del tercer cicle de quimioteràpia perquè la baixada de les defenses no va ser tan forta com les altres) i també va fer que em prometés a mi mateixa que tornaria al nivell de competició.

Paciente Laura 1 con Felipe Reyes

La meva germana Nerea i jo amb el jugador de la Selecció Espanyola de Bàsquet, Felipe Reyes.

El darrer cicle de quimioteràpia s'apropava i el tractament amb les pastilles d'ATRA em deixava esgotada, però començava el nou curs, 3r d'ESO, per això, els meus oncòlegs em van recomanar tenir professors a casa, però em vaig negar, volia tenir una vida el més normal possible.

Al mateix temps que intentava estar el màxim possible a classe, a les tardes, anava al pavelló on entrenava la meva germana i les meves companyes d'equip per tirar a cistella i córrer una mica, els meus oncòlegs estaven en contra ja que encara estava molt dèbil. El juny, vaig aprovar totes les assignatures, i em vaig preparar per tenir un estiu d'exercicis físics "no molt forts" per recuperar la musculatura, i poder començar en algun equip el setembre de 2008.

paciente laura 9 jugando a basquet con la quimio

Tirant a cistella en un torneis del meu equip, quan encara seguia amb els cicles de quimioteràpia.

Aquell any (2008-2009) va ser millor, i entre punció i punció, vaig començar a entrenar a un ritme més alt, però m'ho vaig prendre com un any de "recuperació física". Al final del mateix, em vaig emportar una de les sorpreses més importants: a més d'haver aprovat tot el juny i saber que passaria a 1er de Batxillerat, a la meva germana i a mi, ens volia fitxar el millor equip de bàsquet de Madrid, el Real Canoe Natación Club.

Al principi no m'ho creia, però l'entrenador pretenia respectar el meu ritme i ajudar-me en tot el que pogués, i després de reflexionar molt, vam fitxar.

Amb això, vaig passar un any molt dur, però poc a poc, la meva musculatura tornava a formar-se i aguantava més els entrenaments. Al final de la temporada ens vam proclamar terceres de Madrid i quasi ens classifiquem pel Campionat d'Espanya.

Però el millor estava per arribar, començava la temporada 2010-2011, i l'any més temut per tot estudiant, 2n de Batxillerat i la Selectivitat. He de dir que ha estat un any molt difícil, ja que tens la pressió de treure una nota alta en el curs i en la Selectivitat, però per mi, tot això és una mica secundari: l'any 2011 ha estat l'any en el qual he complert la majoria d'edat, i a més ha estat la millor temporada de bàsquet de tots els meus anys com jugadora.

Ha estat l' "any cim" ja que he aconseguit entrar a l'Escola d'Infermeria de l'Hospital de la Paz de Madrid després d'haver tret una bona nota en el curs i en la Selectivitat, i també gràcies a totes les persones que composen el meu equip i per la força de la meva família i amics, he aconseguit proclamar-me Campiona de Madrid i Subcampiona d'Espanya!!, els meus majors assoliments i la meva demostració que la leucèmia no ha pogut amb mi.

Guanyar la lliga de Madrid va ser molt satisfactori, ja que somiava amb això des de que vaig començar amb aquest esport, però aconseguir la medalla de plata en el Campionat d'Espanya i saber que pertanyia al segon millor equip d'aquest país, em va fer sentir coses que encara no puc explicar; només recordo cridar, i sobretot, plorar molt, ja que pel meu cap passaven moltes imatges bones i dolentes d'aquests últims 4 anys. He pogut complir el meu somni de tornar a jugar al bàsquet, de poder veure als meus pares i germana estar orgullosos de mi, de sentir que toco el cel, de plorar de felicitat i de guanyar a aquesta malaltia.

Paciente Laura 2 Copa Liga de Madrid

La meva germana Nerea i jo, amb la copa després d'haver guanyat la lliga de bàsquet a Madrid el passat 1 de maig.

Paciente laura 7 con su equipo

Amb el meu equip, celebrant la medalla d'Or de Madrid. Jo sóc la tercera començant per l'esquerra.

Paciente Laura 3 con sus padres

Amb els meus pares i la meva germana, ja Subcampiona d'Espanya.

paciente Laura 6 medalla

Mossegant la medalla de plata, ja que en aquells moments no em creia que l'hagués aconseguit.

Paciente Laura 5 jugando al baloncesto

A la final del Campionat d'Espanya, un partit que no oblidaré mai.

Amb la meva història vull mostrar que malgrat que existeixen terribles malalties com la leucèmia, es poden superar i guanyar, i a més complir i assolir els somnis és possible, encara que tot es vegi negre.

Molta força i paciència per tots i totes. La paraula leucèmia fa molta por, però es pot guanyar i els somnis es fan realitat!!

Molts ànim, que tots podem guanyar aquest partit tan dur".

Laura

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23