"Mai oblidaré aquell estiu del 2010. Recordo que l'últim dia de feina, abans de les vacances, vaig anar a fer-me una analítica per uns hematomes que m'havien sortit a les cames. No li vaig donar gaire importància. Estava cansada, no tenia gana (això sí que era estrany!), però pensava que era l'estrès de la feina.

Chris, el meu xicot, i jo havíem organitzat unes vacances molt completes. Primer, visita a la casa de camp que s'havien llogat els meus pares a Cantàbria i després ruta completa per Croàcia els dos sols. Va ser a Cantàbria on els hematomes es van anar agreujant i em vaig començar a espantar.

Gràcies a la tecnologia vam poder consultar els resultats de l'analítica per Internet i va sonar l'alarma. Tenia els valors sota mínim, tenia poques plaquetes i estava anèmica. Ens vam anar tots corrent a urgències. Era de nit i no havia hematòlegs de guàrdia disponibles, així que vaig haver de quedar-me la nit allà. Ja llavors tenia el pressentiment que no sortiria de l'hospital en un temps.

A l'endemà em van fer una punció medul·lar. L'espera als resultats va ser eterna però per fi va arribar. L'hematòloga ens va dir que tenia una bona notícia i una altra dolenta. Va ser tan intel·ligent que em va preguntar què és el que pensava que tenia. Jo li vaig dir que leucèmia i ella m'ho va confirmar. Per un moment se'ns va parar el cor. Però ella va continuar i ens va dir que la bona notícia era que era una de les leucèmies més bones i que l'havíem detectat a temps. El diagnòstic complet va ser una leucèmia promielocítica aguda de risc intermedi.

Curiosament les primeres coses en les que vaig pensar van ser en les vacances, el treball i el meu cabell. Què absurd, veritat? Això és una prova que no podem assimilar aquest tipus d'informació tan ràpidament.

Aquell mateix matí em van traslladar a l'Hospital de Valdecillas, a Santander, on vaig començar amb el tractament de quimioteràpia. La meva mare va treure el seu costat més pràctic i va ajudar a la família a plantar cara a la malaltia. El meu pare va trigar més en assimilar-la. Estàvem en urgències i volíem trucar a la meva germana, que és la meva persona preferida en aquesta vida, i que per aquell temps vivia a Brussel·les. Li vaig preguntar al meu pare si ja sabia com l'hi anava a dir (ell és psicòleg també, com jo). Em va afirmar amb el cap, va marcar el numero i l'única cosa que va arribar a dir va ser: "La teva germana no està bé..." i va quedar mut. 24 hores més tard, la Luci estava a Santander i es va fer càrrec de mi durant el tractament complet.

Després del tractament d'inducció van aconseguir traslladar-me a l'Hospital Clínic de Barcelona, on em vaig quedar fins a recuperar els valors mínims per a continuar amb el tractament de quimioteràpia, però ja ambulant.

Va ser durant aquest llarg mes, on moltes coses van perdre el sentit a la meva vida (com el treball) i es va fer evident la força que té tenir una bona xarxa de suport. Tots els meus éssers estimats es van bolcar en mi: la família, els companys del treball, amics que mai pensaries que demostrarien tant afecte, amics d'amics, va ser espectacular. Vam ser valents i ho vam afrontar tot amb humor.

El Chris, el meu amor, al pitjor moment de la meva vida, sense cabell, sense energia, em va demanar matrimoni i va aguantar tota l'apatia i els efectes secundaris de la quimioteràpia.

Estic agraïda a la investigació mèdica, perquè no van haver de fer-me cap trasplantament i vaig ser molt bé cuidada per l'equip de hematologia, especialment per les infermeres.

El 23 de desembre de 2012 va ser el meu últim dia de tractament. Després de dos anys i mig començo una nova etapa. La leucèmia m'ha ensenyat molt i hi ha hagut canvis a la meva vida. Canvis per a cuidar-me, viure en un ambient més sa, prop de la meva família, amb el meu ja marit i treballant en el que realment m'apassiona.

Us envio a tots els qui esteu passant per una leucèmia una bona dosi d'humor i als vostres cuidadors les meves energies, perquè sou persones fonamentals en la curació."

Lilian