Un diagnòstic com la leucèmia és ja de per si mateix un impacte molt fort per a tota una família, però que ho rebi una adolescent pot suposar un embolic encara més important. Això és el que li va passar a la Lorena quan tenia 14 anys. Era estiu i ella, com de costum, jugava a tennis diàriament. Es trobava cansada, és cert, però no volia comentar-ho als seus pares perquè li dirien que era perquè menjava poc. Lentament la Lorena va anar perdent pes i cansant-se amb més freqüència. "Pujava una escala i em semblava que hagués corregut una marató", ens explica. "I a més tenia taquicàrdies".

Aquest ritme cardíac accelerat va ser precisament el que va desencadenar l'alarma. Una nit d'estiu, la Lorena estava sopant al costat de tota la seva família. En aquell moment, li va donar una taquicàrdia i el seu germà gran que en aquell moment estudiava Farmàcia, li va prendre el pols. Espantats, van decidir que l'endemà la portarien al metge. Aquest, al veure-la tan pàl·lida, va suposar que tindria anèmia, però els resultats de l'anàlisi de sang, auguraven un destí ben diferent. La família de la Lorena esperava els resultats de l'analítica en 15 dies, però aquella mateixa tarda, els trucaven anunciant que la Lorena havia d'ingressar immediatament a l'hospital. Després d'una punció lumbar, no va haver-hi dubtes sobre el diagnòstic: "Leucèmia Limfoblàstica Aguda".

La Lorena recorda que ni els metges ni els seus pares li van amagar res. "Directament em van parlar de càncer, que era una malaltia mortal",- ens explica.- "Jo vaig viure tot això com en una pel•lícula, res em va semblar molt xocant fins que em van dir que amb el tractament perdria el cabell. En aquell moment em vaig enfonsar completament".

I és que la reacció d'una nena de 14 anys davant una notícia com aquesta, pot ser una miqueta caòtica. En aquells moments, el pla de Lorena era no perdre el curs escolar, ni als seus amics. "Recordo que va venir una noia de la meva edat que havia tingut leucèmia a parlar amb mi a l'hospital. Em va dir que en aquesta situació m'adonaria de qui eren els meus amics i qui no. Aquí vaig decidir que no l'hi diria a ningú. No volia sorpreses d'última hora", recorda la Lorena. La seva decisió no es va poder complir ja que ho va acabar explicant a les seves amistats i tot va anar sobre rodes. "Després vaig pensar que havia de donar les gràcies perquè la leucèmia m'enxampés a l'estiu. Així podria reprendre el curs de manera més o menys normal. Constantment pensava, Perquè jo? Perquè m'ha tocat a mi? Què he fet per a merèixer això? Però després mirava al meu al voltant i veia bebès de 3 mesos que estaven igual que jo i pensava: ells encara tenen menys culpa que jo!!!"- ens explica la Lorena.

Després de tot, en aquests durs mesos d'hospital, la Lorena no només va descobrir coses dolentes sinó també la seva vocació: cuidar dels malalts. Per això ara, als seus 26 anys, és infermera en el mateix hospital on va superar la leucèmia, l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. "Em fa gràcia trobar-me al Dr. Estella pels passadissos... Ell i la Dra. Ribes van ser els que em van guarir... i ara són companys de treball!",- explica divertida.

De tota manera, la Lorena va ser taxativa quan va entrar a treballar a l'hospital: "si pot ser, prefereixo no estar a oncologia -va dir- No és pels pacients, és perquè veig a les mares d'aquests nens i recordo com va patir la meva. Jo estava irascible, en plena edat de la pocasolta i ella es quedava a dormir amb mi per a aixecar-se a les cinc del matí i anar-se'n a treballar ", comenta emocionada.

Quan li preguntem pels seus plans de futur, ho té claríssim: "continuar tenint un treball estable, formar una família i gaudir de la meva família, parella i nebots".

Li vam demanar que pensi en què li diria a un pacient que ara estigui passant pel mateix. Reflexiona i ens diu: "Que tingui ganes de mirar al futur, que la leucèmia és un sot, una època dolenta, però que tard o d'hora es passa i cal afrontar-ho de la manera més positiva possible. També cal cuidar a les persones que estan al nostre costat".

I és que no ha de ser fàcil ja que el càncer és una malaltia massa gran per a un nen, encara que ells són molt forts. Una vegada ens van fer una comparació que ens va encantar: "els nens amb leucèmia són com les formigues, capaces de suportar 50 vegades el seu propi pes".

Fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes, AQUÍ

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ