Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Lorena

24/07/2016. El meu nom és Lorena, sóc de Vigo, tinc 34 anys i dos fills, una nena de 10 anys i un nen de 7. Al gener de 2015 em van diagnosticar leucèmia mieloide aguda M1.

Tota aquesta història, la meva història, va començar al gener de 2015. Tinc un centre d'oci infantil en el qual treballava cada dia al costat de la meva sòcia i cunyada celebrant aniversaris, cuidant nens. A més, també treballava en escoles i en un centre cultural impartint classes de ball modern a petits.

Un dia vaig començar a trobar-me molt cansada, a aprimar progressivament, a reenganxar un catarro amb un altre... Tenia la gola bastant inflamada i vaig decidir anar al meu metge de capçalera. Ell em va donar tractament i em va dir que tornés en un parell de dies. Als quatre dies, en veure que la gola no millorava, així ho vaig fer. Quan em va veure va decidir fer-me una analítica perquè tenia sospites que pogués ser una mononucleosi ja que, en treballar amb nens, és bastant comú, encara que la seva cara i la urgència amb què em va demanar l'analítica a mi em semblava excessiva. Total, crèiem que era víric així que llit i llest però, tot i així, l'endemà a les 9 del matí jo era allà, després de deixar als meus fills a l'escola, preparada per l'analítica. D'allà vaig anar a casa esgotada només amb ganes de ficar-me al llit. A les 3 de la tarda, quan estava preparant-me per anar a buscar els nens a l'escola, em van trucar de l'hospital. Em van dir que em presentés allà, que havien de repetir-me les anàlisis, que hi havia quelcom que sortia alterat.

Morta de por vaig anar-hi amb el meu marit (fonamental per a mi durant tot aquest malson). Quan vam arribar la veritat és que el tracte va ser espectacular, tot eren bones paraules, carícies... Això augmentava més la meva por i la meva ansietat, alguna cosa havien d'estar veient en les analítiques per aquest desplegament d'atencions a les urgències d'un hospital públic que tots sabem que sempre estan súper saturades. Allà van repetir l'analítica i, quan havia passat una hora escassa a la sala d'espera, un metge súper maco, amable i acurat, encara que elèctric pel seu caràcter nerviós, ens va fer passar a una sala. Allà, només els tres, va començar a explorar-me. Quan va acabar vam tornar a la taula mentre ens preguntava: "Teniu fills? Quina edat tenen? Treballes?" Jo li contestava mecànicament però el meu cap estava esperant veure per on sortia el metge. Estava atacada dels nervis. Tot d'una, es va tirar enrere a la cadira i va dir: "Bé, Lorena, les analítiques estan bastant alterades, mostren una leucosi de 100.000/ml, amb més del 90% de cèl·lules d'aparença blàstica". Jo no entenia res d'aquestes paraules (ara són tan familiars...). Només sabia que no sonava gens bé. Tot i així va ser encara pitjor quan ho vaig entendre. El metge, de sobte, va dir: "Això ens indica que t'has de quedar ingressada. Tens leucèmia aguda".

En aquest mateix moment jo no m'ho podia creure. Només volia que fos una equivocació, que em deixessin anar a casa, volia abraçar els meus nens, parlar amb ells. Li vaig preguntar al metge si em moriria, que no volia morir-me, que per favor m’ajudés. El metge em va agafar les mans mentre el meu marit m’abraçava fort i em va dir: "Tranquil·la, això serà llarg i dur però has de ser molt forta"; i jo seguia dient-li: "¿Però em moriré? Els meus fills! Els meus fills!" Llavors ell em va dir una frase que em va quedar gravada: "Lorena, què vols que et digui, ¿si et pots morir? Doncs sí. Però si em preguntes si et moriràs... Doncs entre tots, i amb la teva ajuda, farem tot el possible perquè això no sigui així, i ets molt jove així que ho aconseguirem". 

Jo només plorava i volia parlar amb la meva mare, que era la que estava amb els meus fills. Llavors la vaig trucar des d'allà mateix i li vaig dir: "Ma, hem de parlar. M’has de prometre que ajudareu a Mon (el meu marit) a tenir cura dels nens. Tinc leucèmia". Jo plorava sense parar. Sé que no va ser la millor manera de comunicar la notícia als meus pares, en concret a la meva mare, però la sensació claustrofòbica que no em deixaven sortir d'allà i la por que tenia a morir-me no em van deixar pensar més enllà. La meva mare no ho podia creure i ella, el meu pare i els meus germans es van presentar a l'hospital ràpidament.

Aquí va començar el calvari, cicles de químio de setmanes senceres interminables amb tots els seus efectes secundaris, la pèrdua del cabell (per a mi, súper traumàtic psicològicament)... Aquí vaig començar a adonar-me que formava part d'aquelles persones que mesos enrere veia en fotos, o m'explicaven familiars, i que em donaven tanta pena, cosa que ara no m'agrada, no vull fer pena, vull transmetre alegria. Vaig estar dies sense poder veure’m al mirall; mesos d'aïllament, pneumotòrax, trombosi, infeccions víriques i bacterianes d'aquests maleïts bitxos que vénen per quedar-se, extraccions medul·lars, puncions lumbars...

Al final, i després de mesos, i veient que cap dels meus germans era compatible, es va decidir intentar un autotrasplantament de medul·la òssia. Al principi les meves cèl·lules no volien i no hi havia manera que hi hagués suficient quantitat per poder trasplantar-me-les però, després de començar la recerca de donant, i abans de posar-me el tercer cicle de químio, la meva metgessa va voler intentar-ho per última vegada i... Premi! Van aconseguir una quantitat suficient!

Després de dos cicles de químio, el dia 24 juliol 2015 per fi em van trasplantar. La recuperació va ser moooolt dura i amb complicacions, però ja no podia rendir-me, ja havia passat molt i no podia llençar tot per la borda, així que, encara que de vegades em queia, no em permetia trigar molt de temps en aixecar-me. Tenia els meus dos tresors esperant-me a casa. Per fi al setembre em van donar l'alta hospitalària i, des de llavors, encara que tocada per dins, em recupero i agafo forces.

Ja fa un any del trasplantament i per això vaig decidir explicar la meva història, agrair a tot l'equip de la planta 10 de l'hospital Xeral de Vigo, infermeres, metges, auxiliars, netejadores, perruquers, cambrers... als quals mai podré agrair el tracte rebut.

Gràcies també al meu marit, que va estar i està al meu costat aguantant l'estirada heroicament i ajudant-me a aixecar i fer que miri endavant quan a mi se’m fa difícil; als meus pares, que mai ho havien passat tan malament, però em van donar tot el suport i afecte i no es van separar de mi; al meu germà, que ho va viure i ho viu com si d'ell es tractés; als meus "padrins", que sempre, al costat de la meva cosina, estan com a prolongació dels meus pares; a la meva sogra, que es va portar i es porta com una altra mare; a la meva cunyada, que aquí segueix amb el negoci que vam muntar juntes; als meus fillos; als meus nebots que els estimo moltíssim; als meus oncles; cosins; amics... Però, sobretot, a aquests dos mini adults que ara tinc a casa, perquè tot això els va fer madurar a passos de gegant i són el motor perquè segueixi endavant cada dia, tot i el que costa a vegades, i que els estimo més que a la meva vida. Per ells vaig lluitar, lluito i lluitaré. Gràcies també a la Fundació Josep Carreras, que amb les seves investigacions fan que la recuperació sigui quelcom real.

Gràcies a tots!!!! Sense la vostra ajuda, aquest 24 de juliol no podria celebrar el meu primer “cumplevida”!!!!!

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25