Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Lorena

L'any passat la meva parella i jo vam anar de vacances a Cadis. Uns dies abans, a casa, ja em notava una mica regular, però no li vaig donar importància ja que semblava com que m'anava a refredar i algun dia vaig tenir alguna dècima, però gens estrany, no superava els 37.2 °C. Durant les vacances algun dia vaig arribar a 37.4 °C, però ho solucionava tot amb un ibuprofè i ja no em pujava més durant tot el dia. A part, algun dia al matí, quan feia poc que m’havia despertat, em donaven nàusees, era mucositat. Però, en general, jo em trobava bé, només em passava això acabada d'aixecar, durant el dia em trobava bé.

Una vegada vàrem arribar a casa va començar la part més dura. Els tres o quatre dies la febre va començar a pujar fins a 37.5 °C i jo seguia amb el meu ibuprofè i associant el refredat a les 15 hores amb cotxe amb l'aire condicionat, llavors ho veia normal. Vaig perdre uns, dos o tres quilos ja que a penes menjava perquè la mucositat em produïa nàusees. A les setmana i mitja o dues aproximadament, en veure que jo no millorava i continuava expulsant mucositat per la boca, vaig anar a les urgències del centre mèdic.

La doctora em va dir que tenia una mica de plaques de pus i que em receptarà antibiòtic i fluimucil per a ajudar l'expulsió de la mucositat. Li vaig comentar que em notava la panxa més dura de l'habitual i em dir que era totalment normal, que era el múscul que estava sobrecarregat de l'esforç a l'hora d'expulsar mucositat.

Vaig estar alguns dies fent el tractament que m'havia manat i no vaig veure cap millora, tot el contrari, la febre continuava pujant i jo no parava de vomitar mucositat.

A les dues setmanes, quan vaig acabar amb l'antibiòtic i vaig veure que seguia igual, vam tornar a anar d'urgències al centre mèdic. Li vaig comentar a la doctora que no parava de vomitar i em va dir que era normal, que era l'efecte del medicament per ajudar a expulsar els mocs però que, encara i així, em canviarà el fluimucil per cinfatós, i que si la febre no arribava a 39 °C que no feia falta que tornés.

A les dues setmanes, quan vaig acabar amb l'antibiòtic i vaig veure que seguia igual, vam tornar a anar d'urgències al centre mèdic. Li vaig comentar a la doctora que no parava de vomitar i em va dir que era normal, que era l'efecte del medicament per ajudar a expulsar els mocs però que, encara i així, em canviarà el fluimucil per cinfatós, i que si la febre no arribava a 39 °C que no feia falta que tornés.

Jo seguia igual, i cada dia em veia més prima, però, com em va dir la doctora que si no superava els 39 °C no tornés, jo em vaig quedar amb això, ho veia estrany i, en el fons, sabia que alguna cosa no anava bé i la por em va superar. Sempre trobava una excusa per a trobar-li la causa a la febre.

Va començar a donar-me ansietat cada cop que sortia al carrer, començaven els marejos cada cop que m'aixecava, i a no poder estar dempeus més de cinc minuts.

Passaven els dies i jo no podia moure'm del sofà, m'aixecava a fer el menjar i rentar els plats i les cames em flaquejaven, i una vegada més, em deia a mi mateixa que això em passava per estar perdent musculatura i portar dies sense moure'm, només pel necessari.

Van anar passant els dies, i jo cada vegada més prima i la panxa més inflamada (semblava que estigués embarassada de cinc mesos!), i jo, com volia fer-me veure a mi mateixa que tot estava bé i no passava res, continuava fent cas al que em va dir la doctora.

Així van passar uns dos mesos més, fins i tot vaig anar a la psicòloga perquè, tant la meva família com jo, ens pensàvem que estava amb depressió i per això no podia ni sortir. Jo no entenia res, mai m'havia entrat ansietat ni ofec per sortir al carrer.

La febre no parava de pujar, ja no eren 37.5 °C, ja anava per més de 38 °C. Ja ni el ibuprofè me la podia baixar, i que dir del paracetamol...ni quatre hores em durava l'efecte.

Em pujava a mitjanit i això ja em resultava més estrany, perquè sempre em solia pujar sobre la mateixa hora. Tant al matí com a la nit. Eren només dos cops al dia.

Un dia, quan ja vaig superar els 39 °C, em vaig espantar més del compte, ja sabia segur que alguna cosa estava passant... A part, us semblarà una estupidesa, però a Instagram em va sortir en recomanats diverses vegades la Fundació. La primera vegada val, la segona vaig pensar...que estrany, una altra vegada! Ja quan anaven diverses vegades, em vaig ratllar moltíssim. Només feia que pensar que podia ser un senyal i això feia que m'enrecordés del Pablo Ráez i, amb això, en la possibilitat que el que m'estigués passant a mi, fossin símptomes d'una leucèmia.

A això se li va sumar que no em podia ni aixecar del llit perquè em cansava de seguida, m'entraven marejos i ansietat. Llavors vaig decidir trucar a la meva mare i dir-li que anéssim d'urgències a l'hospital. Ja estava més que clar que el que em passava no era normal, la panxa estava ja com si estigués de 8 mesos i jo cada cop més prima.

Va arribar el dimecres 13 de febrer, vam anar d'urgències a l'hospital de Granollers i, un cop allà, jo no em podia ni baixar del cotxe. Ofegant-me i plorant perquè sabia que, a la que baixés, em desplomava (havia de caminar només uns 100 metres, però per a mi era com un quilòmetre).

La meva mare em va tranquil·litzar i vam caminar fins a la porta a poc a poc. Em van passar corrents a on la infermera i la meva mare li va explicar el què em passava i tots els símptomes. Em van estirar en un llit perquè jo, asseguda, no podia estar tampoc pels marejos i la fluixera. Em van preguntar si estava embarassada i jo em vaig quedar al·lucinant...

Després de 6 hores perquè m'atenguessin, el metge va decidir fer-me un test d'embaràs, i em va dir que tenia una massa, que estava dura i no és dels esforços per vomitar.

Em van fer una analítica de sang i d'orina i una eco abdominal. A mi, en aquell moment, no em van dir res, però van trucar del laboratori dient que esperaven que fos un error però que tenien a una pacient amb molt mal pronòstic. Aquella era jo. Van cridar al meu pare, mentre jo estava amb la meva mare a la sala de recuperació amb un paracetamol i sèrum. Li van dir que m'havien de traslladar corrents a l'Hospital Clínic de Barcelona, que estava en estat crític i els leucòcits pels núvols. Els tenia a 460.000 quan el màxim són 10.000, i ja em van donar una pastilla per anar baixant-los i cortisona via endovenosa. Jo no em vaig assabentar de res. El meu pare va sortir amb la meva mare i li ho va explicar, van fer el paper de la seva vida, no entenc encara com van poder estar tan "forts" davant meu perquè jo no sospités res (volien esperar que m'ho digués l'hematòleg del Clínic, i encara sort!). L'ambulància va trigar només 7 minuts i, una vegada allí, tots els metges van anar a la rapidesa de la llum.

Un cop passades les 12 de la nit va venir l'hematòleg, ja era 14 de febrer (quin Sant Valentí..., no se m'oblidarà mai).

Quan l’hematòleg va entrar i em va dir la seva especialitat, jo ja vaig saber que totes les meves sospites eren certes, tenia leucèmia. No m'ho podia creure, la paraula que tanta por em feia i la malaltia que sempre havia temut tenir, la tenia, càncer. No podia parar de plorar, de cridar... Quan creia que res podia anar pitjor, zasca, vaja si podia. Només tenia al cap: perquè jo? amb només 28 anys. Després t'adones que això no té edat, et pot tocar amb 6 mesos, 10 anys o 28.

Durant 20 minuts vaig plorar com mai, vaig cridar com mai i em vaig enfadar com mai. Només van ser 20 minuts, dic “només” perquè si no hagués estat per l'hematòleg haurien estat dies, molts dies.

Em va donar una confiança increïble, em va dir que em permetés estar malament dos dies, però no més. Que em prometia que m'anava a curar, però que havia de ser forta i lluitar molt, sobretot amb l'actitud.

Em va comunicar que l'endemà em farien l'aspirat de moll de l’os per saber el nivell de la malaltia i el tipus de leucèmia, però que, per les analítiques, ja sabia que era leucèmia mieloide crònica. En aquest tipus de leucèmia moltes cèl·lules  van a parar a la melsa o al ronyó, en el meu cas va ser a la melsa, per això tal grandària de la panxa. La melsa està a l'esquerra i, a mi, m'arribava gairebé al maluc dret de tal inflamació.

Em varen fer una placa i van veure que tenia líquid al pulmó, als tres dies em van fer un drenatge i amb vaig estar amb el pleurevac (drenatge toràcic) una setmana: 3.200L de líquid. Els metges estaven tots al·lucinats, entre el pulmó, la melsa i els nivells de leucòcits no sabien com havia pogut aguantar, va venir a veure'm fins i tot, el cap d'hematologia i també el doctor que em porta ara, expert en el meu tipus de leucèmia. Però jo, d'aquell dia, ni me’n recordo, només sabia que em sonava la seva cara.

Em van ingressar a planta, beneïda Laia!! Quina paciència va tenir amb mi, i com em va saber portar de bé perquè jo no em preocupés per res o almenys el mínim possible. Sempre que hi havia una cosa nova, ella em tranquil·litzava i li agrairé sempre. Tant a ella com als altres infermers. Em van pesar i no m'ho podia creure, havia perdut 33 kilos a causa de la malaltia.

L'endemà, quan van passar els hematòlegs al matí, em  van comunicar que començaríem amb el tractament (en el moment que em van ingressar em van donar la quimioteràpia en pastilla).

Em van dir que començaríem amb pastilles i, segons reaccionés el meu cos, seguiríem amb aquest tractament o, si anés malament i hagués d'anar a la UCI, hauria de fer quimioteràpia endovenosa i, el més segur, un trasplantament de medul·la òssia. Havien de controlar-me moltíssim els primers dies sobretot perquè això no passés, els primers dies eren crucials.

Vam comencem amb l’afèresi, la primera vegada d’una una hora i mitja i, la segona, d’unes tres hores.

Anaven passant els dies i els hematòlegs encara no podien dir res de com estava funcionant el tractament ja que, el nivell de leucòcits amb el qual vaig arribar era altíssim, però jo cada dia em veia la panxa més desinflada, amb la qual cosa la melsa s'anava desinflamant i, amb això, les cèl·lules cancerígenes estaven morint, ho estàvem aconseguint. Tant el meu cos, com jo.

La febre va seguir amb mi durant uns dies, per la malaltia. Així fins a les dues setmanes aproximadament que va desaparèixer. Estava feliç, després de 5-6 mesos ja no recordava el que era estar sense febre i trobar-se mínimament bé.

Uns quants dies més tard, quan ja van veure els metges com estava anant tot i van estar segurs, m'ho van comunicar: el tractament estava fent efecte i el meu cos l'estava admetent bé. No creien que hagués de passar per un trasplantament de medul·la òssia, aquest va ser el millor anunci del món per a mi. Així i tot, animo a tothom que pugui a donar, gràcies a la gent que dona em van poder transfondre set bosses de sang que són les que vaig necessitar.

Sembla tant, però és tan senzill...ja sigui medul·la, sang, plaquetes, plasma...

El 8 de març em van donar l'alta, quin millor dia que el de la dona!

Vaig estar en dues consultes a l'hospital de dia però, com tot anava bé, ja em van passar a consultes externes. Tinc una mica d'anèmia però res fora del normal i tot dins del normal en persones amb malalties hematològiques.

I aquí estic, amb el meu Nilotinib dues vegades al dia i, de moment, bé! Vivint la vida amb una altra mentalitat, gaudint de cada moment, donant-li importància a coses que abans no li donava i no donant-li a coses que abans les hi donava. Viure de debò i donant gràcies per estar aquí.

Canvia tot tant en un segon...

Lorena

Pàgina web actualitzada 20/06/2019 15:41:44