Hola a tots, el meu nom és Maite i em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin en grau I el 26 de juny del 2009. Aquesta és la meva història:

Tot va començar quan una nit al treure'm el maquillatge em vaig descobrir un embalum al coll. En principi vaig creure que era una contractura, ja que uns dies abans m'havia relliscat a la banyera. Al matí següent vaig anar al metge i em va dir que podria ser una contractura, que ho anàvem a observar durant 15 dies i si no s'anava em manaria a fer unes proves. En efecte, als 15 dies la "contractura" no s'havia rebaixat, així que em va enviar a fer una analítica. Quan vam anar a recollir els resultats em va dir que havia alguna cosa però que no estava segura, que podria ser una simple infecció, però que per a major seguretat em manava a l'otorinolaringòleg per a que em fes una ecografia del coll.

Als pocs dies vam anar i em va fer una ecografia amb punció al coll. El dia que vam anar a l'ecografia, em va manar directament a fer un escàner, davant la qual cosa ja et comences a témer el pitjor. Després de proves i una biòpsia per a saber de quina es tractava exactament, es va confirmar el pitjor dels diagnòstics: Limfoma de Hodgkin en grau I. Quan ens van donar els resultats a la consulta, anava amb els meus pares i amb qui avui és el meu marit, només li vaig poder preguntar al doctor si això es guaria. Em va mirar i em va dir que amb el tractament adequat es podia guarir però... aquí li vaig tallar i li vaig dir que això és el que volia saber, que es guaria.

Jo només podia pensar que en menys d'un any tenia data pel meu casament, i que jo em casava el dia que havia fixat, així que vam parlar amb l'hematòloga i ens va dir que eren sis mesos de tractament de quimioteràpia en principi i que si el meu cos responia al tractament no hauria problema, però calia esperar a veure com reaccionava. Finalment van ser 4 mesos de quimioteràpia més radioteràpia.

Després d'arribar a casa amb el diagnòstic i plorar al costat de la meva parella com no havíem plorat mai, ens vam mirar i vam dir que d'aquesta sortíem, i que ens casàvem el dia previst. Ell em va mirar i em va dir: "Tu m'has ficat en aquest embolic" (no estava molt inclinat a casar-se) "i ara no em deixes sol, així que guanyarem."

I així va ser, després de quatre mesos de quimioteràpia i divuit sessions de radioteràpia, l'alien havia desaparegut i, finalment, el 22 de maig del 2010 ens vam casar i vam fer realitat un dels nostres somnis: viatjar a Nova York pel nostre viatge de nuvis. Però avui, gairebé tres anys després d'acabar el tractament, estem esperant el millor regal de tots, que és l'arribada en poc més d'un mes de la nostra petita Emma. Qui ens ho anava a dir el dia que ens van donar el diagnòstic.

Així que, a tots els que estiguin lluitant contra aquesta malaltia en aquests moments, només donar-los molt ànim i dir-los que es pot vèncer. Cal lluitar fins al final, som més i més forts, així que molt ànim a tots. I no ens oblidem de les persones que tenim al costat, que són les que ens ajuden a anar per a dalt i això que per a ells tampoc és fàcil enfrontar-se a aquesta situació, però sense ells no seria possible. Per tot això només donar-li les GRÀCIES A TOTS ELS QUI VAN ESTAR AL MEU COSTAT EN AQUESTS MOMENTS.

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.