Mar
Hola! Em dic Mar, tinc 38 anys. Gairebé un mes després de complir els 37 em van diagnosticar leucèmia.
Treballo en una escola infantil. Aquell curs no havia estat fàcil per motius diferents i jo ho havia passat malament. Durant el mes de juliol em vaig sentir cansada molts dies, però ho atribuïa a la calor, als canvis de mobles a casa, a la feina, els nens... També tenia molts hematomes a les cames, però pensava que es devia a la mala circulació que sempre havia tingut. En fi, a tot li trobava explicació. Fins que el primer cap de setmana d'agost, ja de vacances, vam anar a la platja un parell de dies i un mal de cap molt molest no em va permetre gaudir del tot. Diumenge, a la tornada de la platja, el meu marit Pau i jo vam decidir passar per urgències. Pensàvem que seria l'estrès (un altre cop buscant una explicació). Ell es va quedar al cotxe amb els nostres fills (en aquell moment tenien 2 i 3 anys) i jo vaig entrar a l'hospital.
Recordo que el metge em va preguntar un munt de coses que jo, en aquell moment, trobava inútils. Però gràcies a aquelles preguntes i que aquell metge va veure més enllà, avui puc explicar això. D'aquell dia, probablement el pitjor de la meva vida, recordo les seves paraules: "Et quedaràs ingressada. Tens alguna cosa a la sang. Pot ser dolent o molt dolent ". Jo estava allà, escoltant sense voler creure les seves paraules, caminant d'un lloc a un altre, però amb la mateixa sensació que en un malson: la de voler sortir corrent i tenir els peus enganxats a terra.
Després tot va anar molt de pressa. Ingrés en un box, em van posar dues bosses de sang, plaquetes... Recordo la cara amb què em miraven. Dos dies després, el terrible diagnòstic: leucèmia.
Després em van traslladar a un altre hospital i em van aïllar. Allà em van explicar en què consistia la malaltia i em van dir que sabíem el nom però calia buscar els cognoms. Uns dies després em van dir que tenia leucèmia limfoblàstica aguda amb ph + i que necessitava un trasplantament de medul·la. Escoltar allò va ser... No sé descriure amb paraules el que vaig sentir. Però aquells dies només era feliç dormint perquè en el meu somni escapava d'una realitat que no m'agradava i que feia infeliços a tots. D'altra banda només volia escoltar que em curaria. Necessitava saber d'altres persones que haguessin superat això. Per això avui explico la meva història.
Va començar la gran lluita: químio, pastilles, ingressos, consultes, proves, puncions lumbars, puncions de medul·la... I una infinitat de llàgrimes i de preguntar-me per què. Si jo no havia fet res de dolent! No servia de res.
D'agost a desembre vaig rebre els dos cicles de químio. Al desembre estava en remissió completa i vaig poder gaudir el Nadal i l’aniversari del meu fill gran. Però trobar donant no estava resultant fàcil i els meus germans no eren compatibles. Els metges em van dir que podrien fer-me un trasplantament de cordó umbilical. El trasplantament me'l feien en un altre hospital. Però just el dia que em van trucar per dir-me que hi havia un cordó umbilical per a mi, vaig rebre la pitjor notícia: havia recaigut. Era 11 de març, dos dies abans de l’aniversari del meu fill petit.
De nou a barallar amb la químio, els dolors, els vòmits... De nou a pensar: per què. Però aquells dies vaig tenir com una revelació. En algun moment vaig pensar que tots els meus somnis estaven esperant-me a casa: els meus fills Diego i David estaven esperant que tornés i jo no permetria que ells es quedessin esperant. I no volia perdre’m totes les coses que ens esperen: havia de lluitar com una lleona però els veuria créixer i estaria amb ells en cada etapa de la seva vida. Així que em vaig enfrontar amb força a la malaltia i, tot i que hi havia dies en què el dolor no em permetia ni fer la volta al llit, jo m'aixecava. Anava al bany caminant tot i que cada pas que feia era un triomf. I ho vaig aconseguir novament. Per segona vegada, estava en remissió completa.
El 2 de juny vaig ingressar per al trasplantament i el 16 el vaig rebre. Quan vaig veure entrar els metges amb aquella bossa amb contingut de color cirera... Vaig rebre aquella sang amb el cor obert: estava rebent VIDA. El meu trasplantament va ser dual: vaig rebre el mateix dia cèl·lules mare de cordó i del meu germà.
És llarg, és duríssim. Però sé que ho aconseguirem. Gràcies a una família de Màlaga i al meu germà avui estic explicant la meva història. Han passat 9 mesos i m’han començat a vacunar.
Gràcies...
Gràcies a tres equips de metges meravellosos: els de l'hospital Infanta Elena, els de la Fundació Jiménez Díaz i els de l'hospital Ramón i Cajal. A tots els metges, infermeres, auxiliars i voluntaris: GRÀCIES DE TOT COR. I gràcies a en Pau, perquè ets més que el meu príncep blau; als meus fills, perquè han entès el que succeïa a la seva manera; als meus pares, per tant, tant d’amor; als meus germans, pel mateix; i als meus cunyats, per ser-hi i comprendre la situació.
Gràcies a Marielo, Monpanilla, Carol, Lola, María, Amparo, Almu, Rakel, Betlem, Vane, Àngels, Esther, Begoña, Mercè... per no cansar-vos, per estar cada dia sense oblidar-vos d’escriure un missatge encara que només fos per posar-me una carona feliç. Marielo, Monpa i Carol sou els meus àngels de la guarda. Gràcies Chupi Pandy.
Gràcies Virginia, Miriam, Montse, Isa, Sergio, Elisabeth... a totes les del nou equip, pel vostre suport, les vostres paraules d'ànim i aquesta segona oportunitat.
Als amics de Galícia, especialment a la Rocío, pel teu optimisme i alegria. I, d'aquí: Peni, Jose, Ana, Laura i Pepe.
Gràcies a les meves rebosteres! A la meva família. Sou molts per anomenar-vos però gràcies per fer-vos donants i per cada dia de preocupació. Cosins Josemi i Carmen, sou un suport incondicional. Gràcies.
Als que llegiu això: ES POT. No perdeu l'esperança. És llarg i dur, però es pot. I gràcies a fundacions com aquesta i a la investigació, algun dia la leucèmia serà al 100% curable.