Margarita
El 2013 va començar tot.
Mai havia tingut cap malaltia greu i sempre havia estat molt sana fins que fa aproximadament un any vaig començar amb mal a diverses zones del cos i la metgessa de família em deia que era cosa de l’edat. Tenia 62 anys i el més fàcil era pensar que es tractava d’artrosi.
El mal no desapareixia amb el tractament que em donava i vam decidir investigar més pel nostre compte. El metge em va demanar una ressonància magnètica i quan vaig anar a recollir els resultats em van dir que era urgent la cita amb el metge. Era el mes d’agost, el metge tenia vacances. Em va caure el món a sobre. Vaig avisar a una de les meves filles i ens n’anàrem a urgències amb l’informe que no em vaig atrevir a llegir fins passats molts mesos. La meva filla sí que el va llegir i no ho entenia gaire, tot i que ja veié que no seria res de bo. Era divendres i va ser el pitjor cap de setmana de la nostra vida. Pensava que me n’anava. M’acomiadava de tot.
Amb gran angoixa i amb pocs ànims, continuàrem amb les proves i el diagnòstic va ser clar: mieloma múltiple. Amb el diagnòstic vam tornar a la metgessa de família, qui també estava de vacances. Tenguérem la sort que hi havia una metgessa substituta a qui apreciam molt. En aquest moment ens vam calmar, ja que la metgessa ens va indicar que actualment existeixen tractaments i molt bons. Tornàrem a agafar el coratge que sempre ens ha caracteritzat i enfilarem el camí.
De passeig durant els primers cicles de quimioteràpia ambulatòria.
En una setmana ja ens veia la dra. Leyre Bento, hematòloga de l’Hospital Universitari de Son Espases i en dues ja començava amb el tractament de quimioteràpia. És a dir, en menys d’un mes vaig passar de ser una persona que es pensava totalment sana a tenir diagnosticada una malaltia oncohematològica i estar rebent quimioteràpia.
Vaig rebre tres cicles de quimioteràpia ambulatòria, dos cops cada setmana durant aproximadament tres mesos. No vaig tenir gaires efectes secundaris importants (encara que sí alteracions i molèsties diverses) No me van caure els cabells.
He de dir que abans de rebre el tractament, la paraula “quimioteràpia” i tot el que l’enrevoltava m’espantava, però també us he de dir que no n’hi ha per tant. L’hospital de dia no va ser horrible com me l’havia imaginat, sinó bastant acollidor no només en l’aspecte sinó perquè estava ple de professionals d’un tracte exquisit cap al pacient.
En dos cicles ja havia reduït un 90% de la proteïna marcadora de la malaltia. Ens vam alegrar molt. Al final del tercer cicle, ja tenia els nivells de la proteïna marcadora que pot tenir qualsevol persona sense mieloma i me vaig sotmetre a un procés d’afèresi per recollir les cèl·lules mare que servirien per al posterior transplantament autòleg de medul·la òssia unes setmanes després.
A l’hospital, després del transplantament i just abans que me caiguessin els cabells.
A principi de gener, vaig ingressar per al transplantament. Van ser dies durs per mor dels efectes secundaris de la quimioteràpia d’acondicionament prèvia al transplantament i el fet d’estar sense defenses i aïllada a una habitació molt petita, on només podia haver-hi una persona amb mi i protegida amb bata, mascareta i peücs. Van ser dies tan durs que pensava que si m’havia de tornar a sotmetre a un transplantament, preferia morir-me.
Quan ja començaven a passar els efectes de la quimioteràpia va començar una fase que no fa mal però que m’ha resultat duríssima: la pèrdua dels cabells. Em vaig veure obligada a rapar-me els cabells al zero a l’habitació de l’hospital. No volia, però els metges i demés personal sanitari em van obligar per higiene, ja que tanmateix els cabells anaven caient i n’hi havia per tot.
Les defenses també van caure a zero i havíem d’extremar encara més les precaucions per part dels qui entraven a l’habitació, no fos cosa que em contagiassin algun microbi. Una infecció que normalment ni ens atura de fer vida normal, en aquestes condicions, pot ser mortal. En uns dies les defenses van començar a pujar fins a restablir uns nivells acceptables i ens n’anàrem a casa.
Al principi estava molt feble i havia d’anar-me’n al llit abans que fos hora d’anar a dormir. Poc a poc m’he anat recuperant. Els cabells han tornat a sortir i com que sempre els havia dut curts, ja ni es nota.
5 mesos després del trasplantament amb una de les meves filles.
A la platja. Sis mesos després del transplantament.
I ara ja n’han passat cinc d’anys. Anys de llums i ombres, amb moments on he pogut fer vida completament normal i altres en què m’he hagut de deixar ajudar, com és el cas del segon autotrasplantament, ara fa prop de 2 anys i mig.
Ara mateix estam en un punt en què el mieloma s’ha fet una mica resistent i els metges de l’Hospital Universitari de Son Espases m’han derivat a l’Institut Català d’Oncologia, on me poden oferir tractaments millors per a la meva malaltia.
Quan el meu hematòleg de Palma, el Dr. Pérez em va oferir aquesta possibilitat, no ho vaig dubtar ni un moment. No ens rendim fàcilment. I ja ens teniu a Barcelona!
A l’ICO, el Dr. Oriol, el Dr. Arellano i tot l’equip han rebut “la senyora de Mallorca”, com m’anomenaven al principi, de manera extraordinària i han preparat un pla de tractament molt encoratjador.
Mentrestant, seguim en contacte amb el servei d’Hematologia de l’Hospital Universitari de Son Espases. Entre na Carmen de Secretaria i el dr. Sánchez fan tot el possible per coordinar tot el que ens fa falta.
I ens anam adaptant a la vida lluny de casa. Hem tengut molta sort ja que ADAA Illes Balears ens ha proporcionat una habitació en un pis d’acollida, el qual a més compta amb uns companys excepcionals.
No hem perdut l’humor i procuram gaudir tot el que podem del que ens ofereix la nostra nova ciutat.
Hi ha moments difícils, no us ho negaré, però es fan molt més bons de dur amb tot el suport que rebem dels amics de Mallorca, sempre amb paraules d’ànims i disposats a donar una mà en el que faci falta.
Ara mateix estam a les portes d’un nou tractament. Anirà bé, segur!
Si us han diagnosticat mieloma múltiple no us desespereu. Actualment càncer no és sinònim de mort. Posau-vos en mans de bons professionals i deixau-vos dur. No demaneu gaire, tanmateix s’ha de fer el que pertoqui i ja us ho anireu trobant.
Margarita Roca
