Mari Carmen

Em dic Mari Carmen i tinc 50 anys. El 10 d’agost de 2014 vaig ser ingressada per primera vegada, a l'Hospital d'Alacant, a causa d'una forta anèmia. Després de 20 dies d'ingrés i de realitzar-me totes les proves hagudes i per haver em van diagnosticar que patia una aplàsia vermella per infecció de Parvovirus B19, donant-me l'alta amb els tractaments pertinents. Aquests tractaments no van ser efectius i vaig haver d'estar amb transfusions freqüents, ja que era impossible evitar la pèrdua d'hemoglobina.

Això em va portar a ingressar dues vegades més, la primera al novembre amb una forta trombosi que em va afectar a la visió, de la qual em vaig recuperar; i la segona a final d'any amb una pèrdua alarmant de plaquetes. Amb els tractaments que em van donar en aquest segon ingrés van aconseguir que la medul·la recuperés part de la producció uns bons mesos. Al maig del 2015 van haver de tornar a les transfusions per recuperar nivells d'hemoglobina que em permetessin moure’m amb una certa comoditat. Les analítiques eren constants i no mostraven cap tipus de problema, però aquest havia d'existir, ja que el temps en què necessitava aquestes transfusions cada vegada era menor; vaig passar a necessitar una per quinzena.

Així vaig arribar al 26 de novembre de 2015 on, després d'unes analítiques i una punció medul·lar, em van diagnosticar immediatament leucèmia mieloide aguda M40 a l'Hospital d'Alacant. Em van ingressar l’endemà i em van donar dos tractaments de quimioteràpia consecutius, sense cap efecte.

A finals de gener del 2016 em van donar l'alta a l'Hospital d'Alacant i em van enviar a l'Hospital La Fe de València, posant-me en contacte amb el Dr. Montesinos amb l'objectiu d'entrar en algun assaig clínic que permetés revertir la malaltia. La notícia va ser que no hi havia assaigs clínics, però en tenir un donant es podia practicar un trasplantament de progenitors hematopoètics seqüencial. Durant aquests dos mesos van realitzar les proves de compatibilitat als meus germans rebent la gran notícia que dos són compatibles i, concretament, el més gran és idèntic.

Després d'unes visites i proves a La Fe, em van ingressar el 24 de febrer de 2016 i el 7 de març, després de rebre dues tandes de quimioteràpia consecutives, em van realitzar el trasplantament al·logènic de progenitors hematopoètics seqüencial, donant-me l'alta hospitalària el 22 de març. En coincidir amb Setmana Santa vaig poder anar a casa i estar amb els meus, a Sant Vicent del Raspeig. Des de llavors, només he hagut d'anar a les consultes, romanent sempre a casa meva.

El tractament actual suposo que està sent el normal en aquests casos i no he hagut d'ingressar després d'haver rebut el trasplantament. Només he tingut un petit problema de MECH cutani i oral, per la resta em trobo fenomenal. Abans del trasplantament vaig rebre nombroses transfusions, de vegades dues o tres mensuals; després del trasplantament no m'ha calgut rebre cap.

Vull recordar i dedicar el meu més sincer agraïment a tot el personal sanitari i de manteniment dels hospitals que em van atendre, el General Universitari d'Alacant i La Fe de València. A tots aquells que em van cuidar i van vetllar pel meu benestar i recuperació des dels excel·lents professionals sanitaris, metges, infermeres, auxiliars... fins a les encantadores noies que mantenien la meva habitació impecable.

A aquesta família tan meravellosa que la vida m'ha donat l'oportunitat de compartir.

Als meus amics, per estar sempre aquí.

Al meu gran equip: Antonio, el meu company, en el bo i en el dolent; a Alba i Laura, les meves "nenes", i Alberto, per estar sempre pendents de mi.

I a qui m'ha donat l'oportunitat de seguir lluitant, el meu germà Tonín, gràcies per aquest regal tan meravellós compartint la teva medul·la.

Els meus llibres de cuina i la meva música van omplir bona part de les meves estades hospitalàries. Actualment em trobo extraordinàriament feliç. Físicament sento que he rejovenit 20 anys i psicològicament em sento afortunada. He descobert molts sentiments, emocions, pors que no sabia que vivien en mi. Crec que aquesta vivència m'ha fet créixer humanament i emocionalment.

Vull transmetre amb aquest testimoni i amb aquestes paraules a tot aquell que ho llegeixi i senti que el món es paralitza quan et donen el diagnòstic, que tots tenim una gran força interior capaç d'evitar aquesta paralització, que hi és, i només hem de deixar-la aflorar.

Com diu Isabel Allende: "Tots portem una força insospitada en el nostre interior, que emergeix quan la vida ens posa a prova".

Pàgina web actualitzada 17/03/2022 17:45:34