"Fa 7 anys la meva vida canviava rotundament, no només perquè gaudia de l'arribada de la meva segona filla sinó perquè, als pocs dies, em diagnosticaven Limfoma de Hodgkin. No entenia bé de què anava la cosa ja que no tenia informació alguna de l'existència d'aquesta malaltia. Vaig passar dies molt dolents internada i lluny de les meves filles, que en aquest moment tenien només 2 anys i vuit mesos (la gran) i 2 mesos (la petita). Va ser molt dur haver d'estar allunyada d'elles i no poder brindar-les tot el que necessitaven.

El començament de la meva primera sessió de quimioteràpia va ser molt traumàtic ja que no sabia amb què em trobaria. Crec que en aquests moments un ha de fer com els cavalls; embenar els seus ulls de costat i mirar sempre endavant. En aquests passos em va ajudar molt el bon humor, les ganes de sortir d'això i pensar que "ho havia de fer per ells".

En el meu tractament vaig conèixer persones i professionals meravellosos i vaig perdre alguns amics però també vaig guanyar molts altres. Els que avui dia estan aquí, quan més els necessito perquè ells, els meus companys de batalles, saben de què va la cosa, em comprenen i em recolzen.

També vaig realitzar tractament de radioteràpia. Recordo que havia de recórrer un llarg trajecte per acudir al centre de diagnòstic i, un cop allà, eren només uns minuts. Em sentia com un pollastre arrebossat; era volta i volta i a casa, jaja!

Fa molt poc temps vaig rebre la remissió completa. Tot i que no em creureu em vaig posar trista ja que li havia pres molt afecte al meu hematòleg. Semblava una pel·lícula; tots aquests anys passaven per la meva ment, recordava cada cosa, cada moment... No podia creure-ho però, així va ser, el metge va dir: "Ja està, el bitxo ha marxat, ja n'hi ha prou de pors".

Avui dia em dedico a ajudar als meus companys de batalla aportant el meu granit de sorra, faig treballs solidaris i fa uns dies m'han lliurat un diploma que m'omple d'orgull; sóc "promotora de voluntaris per a la donació de sang". Sempre em va apassionar tot el que tenia a veure amb la medicina. Qui m'anava a dir que algun dia em dedicaria a alguna branca d'ella.

Dono gràcies a DÉU per poder gaudir de la vida i sobretot de la meva família, que sempre va ser un pilar important, que va estar aquí per contenir-me i donar-me tot el seu AMOR, aquest AMOR que dia a dia em fa sentir que VAL la pena estar viva. Els estimo i són la millor medicina que pugui haver-hi.

Des de la meva humil opinió els dic que quan la vida ens dóna una altra oportunitat cal saber aprofitar-la dia a dia. Sobretot cal gaudir dels bons moments, rebutjar les parts dolentes i agafar les bones. Gaudir del càlid sol que ens embolica amb la seva calor, del vent, dels núvols, de tot el que està al nostre al voltant i, sobre totes les coses, d'estar viu!

Si seguim estant és perquè tenim un objectiu que complir. Tal vegada sigui aquest, el de dir: Endavant, lluitin perquè es pot! No cal tenir-li por al càncer, cal tenir Fe, esperança i, sobretot, molta força per no deixar-se vèncer. És molt dur mirar al teu al voltant i no saber si demà hi seràs però tampoc és bo tirar-se en un llit i deixar-se vèncer. Per això, quan la vida et dóna una altra oportunitat no la mal gastis i gaudeix. Que la vida és bella!

Dedicat a tots els que ja no estan."

Gallega (María Alejandra)