"Em dic Maria Curiel Bayan i amb 25 anys em van caure les il·lusions quan em van dir: "No pots marxar, et quedes ingressada." Tot va començar amb un petit embalum sense importància al coll al costat de la clavícula. Vaig anar al metge i em va dir que no tenia importància, que era un simple gangli. Va anar creixent i res, el mateix, em van dir que era una contractura. A més, tenia una tos fora del normal, malgrat no haver fumat mai, una pèrdua de pes exagerada (en una setmana vaig arribar a perdre 10 quilos), però no obstant això, jo seguia amb el meu treball ja que em deien que era un constipat mal guarit i l'estrès.

A casa meva em van tornar a enviar al metge de capçalera. Em van fer proves d'al·lèrgia per la tos i res. L'al·lergòleg em va dir que em faria una placa de tòrax, ja que tenia el pit molt agarrat. També em van manar una ecografia i una analítica. Quan em van fer la placa recordo que vaig veure a les infermeres córrer i preguntar si tenia febre. En aquell moment em vaig posar molt nerviosa. Van trucar a la meva mare, qui estava esperant fora, mentre jo plorava i li deia que tenia càncer. El metge li va dir a la meva mare que havia alguna cosa i que repetirien les proves. La meva mare em va dir que no em preocupés, que de vegades les proves sortien malament i calia repetir-les. No obstant això, es va enfonsar quan va trucar per telèfon a la seva parella i als meus germans.

Finalment, va arribar el diagnòstic: Limfoma de Hodgkin. Tot va ser molt ràpid: l'ingrés a planta, les analítiques, el TAC, el PEC, les quimios, les puncions de medul·la... Tot va ocórrer durant 16 dies d'ingrés. El tractament van ser 12 sessions de quimioteràpia i 20 de radioteràpia. L'oncòleg em va dir que no em preocupés, que no tindria complicacions, però que em tallés el cabell tan llarga que tenia. Així ho vaig fer, m'ho vaig tallar, però per sort no se'm va caure.

Vaig treure força d'on no la tenia. Arribava a les meves sessions de quimioteràpia amb el telèfon a la mà per quedar amb els meus amics. Vaig convidar a les meves amigues a una casa rural i vaig gaudir moltíssim, com si fos l'últim que anés a fer. La meva mare em deia que parés i descansés una mica jaja.

Avui ja fa gairebé 5 anys de tot això i estic estupenda. Vull donar les gràcies a la meva família perquè sense ells no hagués estat capaç: les meves nebodes, qui em donaven alè, les xatis, la Rosa i la Rosana... Els dono les gràcies a tots. Segueixo en remissió total i amb revisions cada 6 o 8 mesos aproximadament.

Molta força a tots els Pelones Peleones sigui el que sigui el motiu pel qual estigueu en lluita!"

Maria